Entrevista a la Dra. Paula Escudero

Hola Paula, abans de res, moltes felicitats per l’article que acabeu de publicar. Explica’ns una mica què heu trobat.

Hi ha dues parts importants. La primera és que en cultius cel·lulars, per facilitar el creixement de les cèl·lules, sempre s’ha treballat fent servir medis on els components estan sobre-representats. No s’estudien les cèl·lules en les condicions fisiològiques, sinó disposant de molts més nutrients i vitamines. Nosaltres estudiem la malaltia de Lesch-Nyhan, que és una malaltia minoritària molt greu on hi ha una alteració en un enzim. I sabem (per un article anterior del Dr. Jose Manuel López) que el fet que al medi hi hagi nivells de vitamines molt alts, concretament el de l’àcid fòlic, compensa el mal funcionament d’aquest enzim i pot amagar el problema. En aquest article, descrivim com hem treballat amb un medi que es diu Plasmax al qual li hem afegit vitamines a nivells fisiològics i l’hem anomenat Plasmax-PV (Plasmax-Physiological Vitamins).

Un cop descrites les condicions de cultius que creiem que són òptimes per estudiar aquesta malaltia, la segona part de l’article és un estudi de fibroblasts de pacients en comparació amb fibroblasts sans. Vam veure què les cèl·lules malaltes tenen alteracions en els mitocondris, un augment en els transportadors de folats i dificultats en la migració, entre altres problemes.

I què li passa a la gent que pateix Lesch-Nyhan?

És una malaltia neurològica que pot ser molt greu. És cert que hi ha graus, segons com d’alterada estigui la funcionalitat de l’enzim. Si és lleu, pot ser que només veiem una acumulació d’àcid úric als teixits que és fàcil de tractar amb al·lopurinol. Si és greu, pot haver-hi molta afectació neurològica i arribar a escurçar molt la esperança i la qualitat de vida del pacient ja que a dia d’avui no existeix cap tractament.

I sempre has investigat aquesta malaltia?

Jo vaig fer la tesi en genètica molecular, un camp de recerca molt bàsica que em fascina, però que està allunyat de poder-hi veure l’aplicació en una malaltia humana. Ho trobava una mica a faltar. Per això em va interessar el postdoc que oferien al grup del Dr. López-Blanco, que implicava treballar en un projecte de bioquímica, vinculat amb la clínica.

Treballàveu amb pacients?

Sí, tot i que el nostre grup no hi està en contacte directe. Les mostres que hem analitzat de persones que pateixen Lesch-Nyhan ens arribaven d’Atlanta, en el cas dels fibroblast i de Madrid les orines.

Què és el que més t’agrada de ser investigadora?

És una feina molt creativa. Mai es fa repetitiva (menys quan et toca optimitzar una tècnica, que llavors sí!). Gairebé diria que és una feina artística, on has d’estar buscant solucions a tots els reptes que se’t van plantejant. Sempre creixes i evoluciones, i no s’acaben les coses per aprendre.

I el que menys?

Que aquí les condicions per poder fer ciència a nivell d’acadèmia són molt limitades i inestables. A més, com a científic estàs definit per què publiques i on ho publiques, que no sempre depèn de quant bé has treballat: pots trobar-te amb uns resultats negatius i no te’ls voldrà publicar ningú. Per mi l’objectiu de fer ciència no ha de ser publicar, sinó crear coneixement que sigui fidedigne. El problema és que se’t valoren els articles per donar-te diners i sense diners no pots seguir investigant.

I què vols fer ara que has acabat el potsdoc al laboratori del Dr. López-Blanco?

Ara vull mirar opcions fora de l’acadèmia, per seguir fent ciència sense la inestabilitat laboral que implica haver d’estar demanant beques. Però sí que vull dir que animo molt a la gent a fer un postdoc després del doctorat. L’experiència com a postdoc i com a estudiant són molt diferents, perquè com a postdoc no estàs tan centrat en produir, sinó que la feina és més de parar i pensar cap on portes els experiments. Ho he gaudit moltíssim i he crescut molt a nivell professional!