Un record per al Dr. Francisco Rico, en la seva faceta de medievalista
.
Com tots sabeu, el passat 27 d'Abril ens deixava el professor, catedràtic i membre de la RAE Francisco Rico. El professor Rico ha estat un acadèmic excepcional, i aquests dies s'han glossat molts aspectes de la seva carrera. S'ha comentat abundosament el seu treball com a gran referent de les lletres hispàniques, les seves edicions magistrals del Lazarillo de Tormes, del Caballero de Olmedo de Lope de Vega i, sobretot i per sobre de tots, del Quixot. També s'han recordat els seus grans estudis sobre la novel.la picaresca (La novela picaresca y el punto de vista, 1970), sobre l'humanisme europeu (El sueño del humanismo, 1993) o sobre Cervantes i la seva obra (El Texto del Quijote, 2006), que han exercit una influència extraordinària sobre tants estudiosos. Però des de l'Institut d'Estudis Medievals volem recordar molt especialment, avui, el seu treball com a medievalista.
Apart de nombrosos articles especialitzats en medievalística al llarg de tota la seva carrera, l'any 1972 Rico va publicar el llibre Alfonso el Sabio y la “General Estoria” (reeditat el 1984), que va establir-se ràpidament com un exemple d'assaig de pensament sobre un dels punts originaris de la prosa medieval castellana. En aquella ocasió Rico descrivia amb rigor i amb una extraordinària capacitat expressiva el treball historiogràfic que es va portar a terme sota el rei Alfons, i traslladava al lector a l'entorn intel·lectual i l'espai de pensament on es va gestar aquella immensa empresa. Aquell llibret de Rico va ser un treball pioner en el seu moment: una obra d'història cultural en el sentit més ple del terme. Anava complementat amb moltes altres publicacions: articles que giraven entorn dels origens de la literatura castellana, sobre el món èpic del Cid, o sobre les primeres formes de poesia de transmissió oral.
Ara bé, Rico sempre va estar igualment interessat en l'època en què l'Edat Mitjana començava a deixar de ser-ho i es superposava amb la modernitat. N'és testimoni, especialment, la seva dedicació continuada a l'obra de Francesco Petrarca; especialment, l'obra en prosa. Recordem amb afecte la seva interpretació pacient i enginyosa del “Secretum”, que va ser influent sobre pràcticament totes les edicions posteriors d'aquella obra, i que va ser molt ben acollit a Itàlia (Vida u obra de Petrarca: Lectura del “Secretum”, 1974). Rico no va deixar mai de treballar sobre Petrarca; a part de l'espai que lògicament li dedicava a El sueño del humanismo (1993) hi va tornar més tardanament, per exemple, a I venerdì del Petrarca, que va rebre el premi De Sanctis l'any 2016. El tracte amb el gran poeta del Trecento va ser habitual i sostingut en el temps per a Rico, que en parlava amb una exactitud admirable.
Tot aquest treball sobre la literatura originada en l'Edat Mitjana va anar continuant, d'una forma o una altra, tot al llarg de la vida acadèmica de Rico. Cada article sobre aquesta qüestió era una lliçó d'erudició ben administrada, sempre comprensible i amena; mai va deixar de seguir, en aquest sentit, els seus mestres José Manuel Blecua i Martí de Riquer. A principis dels anys noranta va publicar Texto y Contextos. Sobre la poesía española del siglo XV (1991), i en els darrers temps havia recopilat alguns dels seus articles indispensables sobre les primeres èpoques de la poesia i prosa castellanes en llibres com El primer siglo de la literatura española (2022). En el pròleg a aquest darrer volum ens repetia una de les seves bases d'anàlisi per a la consideració de les lletres medievals: “Pedirle textos a una literatura esencialmente oral o tomar los conservados como único vestigio válido de la existente, es elevar la anomalía a la categoría de norma” (Rico 2022: 25-26).
Francisco Rico era un personatge excepcional. Era una meravella escoltar-lo a les seves classes, que resultaven ser improvisacions brillants i sorprenents, sempre salpebrades amb anècdotes i dades històriques curioses i rellevants, explicades amb gran elegància verbal (ell deia, amb la seva barreja de seriositat i ironia, que “parlava en prosa”). Els seus llibres eren poderosos i amens alhora, sempre elaborats des de la precisió filològica més absoluta; el fet de poder assistir a la publicació i a la recepció d'alguns d'ells va ser un enorme privilegi. Com a company, Rico era extremament amable; una vegada es trencava la sensació inicial de distància amb ell, es revelaba immediatament com un home agradable, irònic, divertit i gens cerimoniós. Es fa ben estrany pensar en un espai acadèmic on ja no el trobarem; ell, en gran mesura, va contribuir a definir-lo.
No l'oblidarem.