Ressenya històrica

Història del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura i de les Ciències Socials

Acabada la Guerra Civil, es va fer tabula rasa del que havia estat el magisteri en temps de la República i gran part del professorat de les Escoles Normals va ser depurat. En els nous plans d'estudis de magisteri el baix nivell cultural d'accés (Batxillerat elemental) feia necessari procurar als futurs mestres una cultura bàsica, general. En el pla de 1941 figuraven assignatures tan genèriques com "Ampliación y Metodología de las Letras" o "Ampliación y metodología de las Ciencias". En el pla de 1950, que va regir al llarg de 17 promocions, ja especificaven "Geografia e Historia y su Metodología" o "Historia de la Literatura Española y su Metodología". A "su metodología", generalment no s'hi arribava mai perquè dominava la concepció de "qui sap, sap ensenyar".

Quan en el pla de 1967 l'accés a les Escoles Normals va comportar estudis de Batxillerat superior, aleshores van desaparèixer dels programes les matèries de contingut científic i, per primera vegada, van agafar protagonisme les didàctiques específiques de cada matèria, les quals ocupaven quinze de les vint-i-una hores setmanals programades. El nou pla no va anar acompanyat de la corresponent formació de reciclatge del professorat de les normals, el qual en gran part no estava preparat per impartir didàctiques i, amb comptades excepcions, es va seguir donant continguts.

L'any 1970, amb "La Ley General de Educación" es va ampliar l'escolarització obligatòria fins els 14 anys, i les Escoles de Magisteri van passar de ser estudis secundaris a ser estudis universitaris de diplomatura. Les noves "Escuelas Universitarias de Formación del Professorado de EGB" van haver d'atendre una demanda creixent de mestres a causa d'una política decidida per arribar a la plena escolarització dels infants de l'estat espanyol. Les dificultats pedagògiques i didàctiques que va comportar l'ampliació dels estudis primaris, i l'accés a l'escola d'infants provinents de sectors socials fins aleshores no escolaritzats, va demostrar la necessitat d'una millor preparació professional dels mestres.

La demanda de professorat, resultat de la llei del 70, va fer possible la creació de noves normals. L'Escola de Formació del Professorat d'EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona va ser creada el curs 1972-73. Aquesta escola va seguir el pla d'estudis oficial que prescrivia un any comú, molt globalitzat, orientat a preparar els mestres per la primera etapa d'EGB; i dos anys d'una moderada especialització en una àrea de coneixement per atendre els alumnes de segon cicle d'EGB ( 12-14 anys). En aquest pla d'estudis, a moltes universitats, les didàctiques van tornar a quedar en segon pla per la preocupació prioritària de preparar les matèries acadèmiques de cada especialitat.

L'Escola de Mestres de Sant Cugat, de la Universitat Autònoma de Barcelona va mantenir la importància de les didàctiques específiques i a cada especialitat col·laboraven professors que impartien continguts i professorat especialitzat en didàctiques específiques. Aquesta separació dels continguts i de les didàctiques va respondre al convenciment que una cosa era ampliar els coneixements de llengua o d'Història, posem per cas, i una altra de diferent era aprendre a ensenyar llengua o història per educar els futurs ciutadans del país. Es va considerar que un professor o professora de didàctica específica ha de tenir coneixements de la seva rama científica, però també una preparació específica sobre tres qüestions fonamentals: què, per què, i com ensenyar. També es va argumentar que la didàctica demana que el professorat que la imparteix tingui experiència docent de forma que li permeti relacionar estretament teoria i pràctica.

La Llei de Reforma Universitària de 1980 va implicar l'organització de la Universitat en Departaments. Al mateix temps, les didàctiques específiques figuraven per primera vegada en la relació d'àrees de coneixement dels estudis universitaris, reconeixement pel qual s'havia lluitat llargament.

Aquesta nova organització va plantejar a les Escoles Universitàries d'EGB diverses opcions per agrupar el professorat, però la decisió es va deixar a criteri de cada universitat. A l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona, el dilema es va presentar entre dues opcions:

• a.- Separar el professorat de les antigues especialitats, de manera que les persones que impartien continguts passaven als respectius departaments de les facultats de lletres o de ciències, mentre que el professorat de les especialitats que s'inscrivien en l'àrea de coneixement d'una didàctica específica formaven departaments propis i restaven als centres de formació del professorat.
   
• b.-Integrar les matèries acadèmiques i les respectives didàctiques als diversos departaments que es formaven a les facultats, per raó de la íntima relació existent entre les matèries acadèmiques i la seva didàctica.
   

Aquest tema va ser especialment conflictiu. Finalment es va optar per la separació. Les raons fonamentals que van justificar aquesta decisió van ser: que les didàctiques específiques, com a àrees de recent creació, difícilment es podrien obrir camí integrades en departaments molt consolidats i generalment poc preocupats per la docència i la formació del professorat. D'altra banda, certament les didàctiques específiques mantenen una íntima relació amb les ciències referents, però posseeixen al mateix temps un discurs propi i, per construir el seu discurs, tenen també en compte les aportacions que vénen del camp de la pedagogia i de la psicologia de l'educació.

El Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, i de les Ciències Socials es va crear el 13 de novembre de 1985. Està format per dues unitats, que reuneixen el nombre de professors necessari per poder formar un departament específic: la Unitat de Llengua i Literatura i la Unitat de Ciències Socials, cada una amb el seu propi coordinador, que actuen amb molta autonomia en la redacció dels programes docents i en l'esfera de la recerca. Les dues unitats elegeixen cada tres anys un director de departament, càrrec que recau alternativament en una o altra unitat. Aquest director o directora assumeix els temes d'interès comú.

El Departament es regula pels Estatuts de la Universitat Autònoma de Barcelona i per les normes que figuren en el seu reglament.

Pilar Benjam i Argimbau

15 de Setembre de 2009