Què se'n fa de la roba que llencem?

 Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. En aquesta segona edició, els protagonistes són els combustibles fòssils i en aquest capítol descobrirem què se’n fa de la roba que llencem. Per fer-ho, ens acompanya la Gemma Morell Delgado. Hola Gemma, benvinguda.

Gemma M.: Hola.

Olga V.: La Gemma és doctoranda en Ciència i Tecnologia Ambientals a l’ICTA-UAB. Sabem que l’energia no es crea ni es destrueix, es transforma, però què passa amb la roba que es genera?

Gemma M.: En general, la roba es genera o es produeix a una escala massiva, per tant també es consumeix massivament. De fet, és el que es coneix com a fast fashion. El problema és que també acaba com un residu que es genera de forma massiva.

Olga V.: Segons l’Agència Europea del Medi Ambient, les compres de tèxtils a la Unió Europea el 2020 van generar uns 270 kg d’emissions de CO₂ per persona. Això suposa unes emissions de gasos d’efecte hivernacle d’uns 121 milions de tones. Creus que la ciutadania, en general, som prou conscients de tot el que passa quan es produeix tèxtil? Potser no hi pensem.

Gemma M.: Penso que no. Crec que sí que hi ha certes problemàtiques de les quals la ciutadania és conscient. Crec que sí que som conscients que hi ha aquesta dinàmica de fast fashion, que consumim molt, que es produeix molt, que moltes vegades es produeix d’una forma gens ètica. Crec que d’això sí que se’n parla i que la ciutadania n’és conscient, però sí que hi ha moltíssimes altres problemàtiques associades que no són tan populars, per dir-ho de certa manera. I una que, en aquest cas, jo em dedico a investigar és la gestió de residus. Crec que no som prou conscients que tot allò que consumim acaba llençat en algun lloc i que s’haurà de gestionar. Hi ha moltes persones o parts implicades a veure com serà aquesta gestió, però crec que no som conscients que tot el que llencem en una paperera, després acabarà en algun lloc.

Olga V.: Tu ets enginyera en disseny industrial, has fet el màster en Estudis Interdisciplinaris en Sostenibilitat Ambiental Econòmica i Social per la UAB. Què va fer que reorientessis la teva carrera cap a temes de consum i reciclatge, aquesta gestió de residus que comentaves?

Gemma M.: Doncs diria que en realitat no va ser una cosa que fos evidentíssima, oi? De vegades hi ha gent que diu: «Era evident, tota la vida ho havia tingut clar.». Doncs crec que no ha sigut el meu cas. Jo vaig començar a estudiar enginyeria en Disseny Industrial i sí que em vaig trobar tenint certs debats o en contextos controvertits en què pensava «He de dissenyar productes que en principi resoldran necessitats, problemes, etc.», però de vegades també em trobava que simplement havia de dissenyar un producte per donar resposta a un desig de les persones. Aquí vaig començar a mostrar-me crítica: «No, jo vull que tot allò que faci sigui per solucionar un problema real». Vaig tenir professors que per a mi van ser grans referents en temes d’economia circular i ecodisseny, i em vaig interessar molt per aquests temes, que realment penso que, al final, haurien de formar part del disseny com a tal. El disseny per definició hauria de ser social i sostenible.

Olga V.: Al teu doctorat estàs investigant sobre la gestió del residu tèxtil. Quins són els impactes i riscos associats al tèxtil que hem utilitzat?

Gemma M.: Doncs, bàsicament, els impactes ambientals es donen quan generem tot aquest residu i no el podem reutilitzar o reciclar. El tèxtil necessita uns recursos que extraiem de la terra que, quan nosaltres el llencem, mai més no es podran tornar a utilitzar. Per tant, hi ha una extracció de materials constant i un ús de recursos com, per exemple, combustibles fòssils necessaris per a la producció del tèxtil, etc., que no es podran tornar a utilitzar. D’altra banda, també, hi ha el residu tèxtil com a tal, que acaba incinerat o en abocadors. Aquesta gestió emet unes emissions a l’aire. També té impacte en els ecosistemes terrestres i impacte en els ecosistemes marins i tot això també es tradueix en impacte en la salut humana.

Olga V.: Si no és possible la reutilització, què és el millor? Què podríem fer? Contenidor taronja?

Gemma M.: Sí, el contenidor taronja és la solució correcta per a la gestió tèxtil. I ja és en la gestió del contenidor taronja, ara potser hi podrem entrar més en detall, quan les persones que estan gestionant aquests contenidors, que gestionen els residus, ja decidiran si aquest residu es pot reutilitzar. Si no es pot reutilitzar, es mirarà de reciclar, i si no, l’última opció seria la d’incinerar-lo o que acabés en un abocador. Però aquesta opció hauria de ser només per a una porció mínima.

Olga V.: Aquesta és la pitjor.

Gemma M.: Sí, és la pitjor clarament.

Olga V.: I quin paper pot jugar l’ecodisseny en la reducció de l’impacte ambiental?

Gemma M.: Doncs l’ecodisseny té un gran impacte, per exemple, en fer que la roba sigui el màxim de duradora. La roba cada vegada és de menys qualitat i això fa que estiguem convertint aquesta indústria quasi en una indústria d'un sol ús. Això genera grans impactes ambientals, perquè fa que cada vegada hàgim de produir més roba. La fem servir menys temps. El fet de poder fer servir la roba durant molt més temps bàsicament es pot donar pel fet que la roba sigui de més qualitat i això pot tenir un impacte ambiental positiu. En aquest cas, l’ecodisseny podria intentar fer roba de més qualitat. Fer-la d’un sol material en comptes de diversos materials també pot ajudar que després la roba es pugui reciclar amb més facilitat. Hi ha moltíssimes estratègies que poden impactar positivament en el medi ambient. Aquestes en serien alguns exemples.

Olga V.: I, al nostre país, hi ha alguna normativa que exigeixi l’ecodisseny o la previsió que acabi existint?

Gemma M.: Sí, et diria que en el nostre país com a tal, no. La major part d’aquestes normatives venen donades per Europa. Just ara ha entrat en vigor una normativa europea que és un reglament per a l’ecodisseny de productes i, dins d’aquesta normativa, el tèxtil serà un dels productes dels quals es parlarà d’ecodissenyar. El tema és que s’haurà de generar un altre document que expliqui com haurà de ser aquest ecodisseny per al tèxtil en contret. El tèxtil és un dels productes que ara mateix se sap que és més crític i, per tant, d’aquests documents que es generaran per ecodisenyar diferents productes, el del tèxtil serà dels primers. S’espera que es publiqui cap al primer quadrimestre de 2026 i que entri en vigor cap al primer o el segon quadrimestre de 2028, ja que hi ha divuit mesos perquè s'apliqui.

Olga V.: Llavors, com a ciutadans, què és el millor que podem fer? Reduir el consum?

Gemma M.: 100 %. Moltes vegades parlo de residus perquè al final és sobre el que jo investigo, però tot, sempre, passa per produir i consumir menys. Per a mi, aquesta és la clau.

Olga V.: I com seria el cicle de vida d’un tèxtil que hagi estat ecodisssenyat?

Gemma M.: Doncs depèn molt de les estratègies d’ecodisseny. Per exemple, una samarreta podria haver-se fet amb material reciclat de la mateixa indústria tèxtil. Estaria molt bé que el teixit en sí, no només la samarreta, sinó el teixit en sí, s’hagués teixit localment o a prop. No cal que tot es teixeixi a països com el Pakistan, per exemple, on hi ha una gran indústria. Es podria haver produït amb energies renovables. El transport clarament seria menor, perquè el teixit i la confecció de la samarreta s’hauria fet aquí. Podríem parlar d’una samarreta amb una vida útil molt llarga, per tant, la persona consumidora la podria consumir durant molts anys. Després, si aquesta samarreta tingués algun problema, potser es podria reparar. Hi ha marques que et donen l’opció que, si el coll té algun desperfecte, poden canviar-lo. La samarreta continua estant bé, no llencem tota la samarreta, li canviem el coll. Després aquesta samarreta potser tu ja no la vols i li pots donar a algú altre que coneguis i, si arriba al seu final de vida i tens claríssim que et vols desfer de la samarreta o que és necessari fer-ho, la llences al contenidor taronja o la portes al punt verd, on també hi ha aquests contenidors, però mai no s’ha de llençar al contenidor gris.

Olga V.: El sector tèxtil europeu és la quarta indústria amb un impacte més negatiu sobre el medi ambient. Quina relació hi ha entre el tèxtil, els combustibles fòssils i el medi ambient?

Gemma M.: Bé, la relació és directa. M’atreviria a dir que, avui en dia, gran part dels productes està relacionada amb els combustibles fòssils. Pel que fa als combustibles, diria que tenim tota la part productiva del tèxtil. Tots els processos productius que hi ha darrere de tenir una samarreta a casa nostra, tots aquests processos estan basats en combustibles fòssils, perquè l’energia que es fa servir és fòssil. Potser hi ha una part que és renovable, però l’energia és fòssil. Després, tot el transport que es necessita, tot aquest transport també està basat en combustibles fòssils. I, després, ja no parlant de combustibles fòssils sinó de recursos fòssils, ens trobem que la major part del tèxtil que es produeix avui és sintètic i tot el material sintètic necessita d’una extracció de recursos fòssils.

Olga V.: La producció de fibres sintètiques destinades a la indústria tèxtil suposa l’1,35 % del consum mundial de petroli. Inditex, per exemple, és un dels gegants tèxtils que registra un ús de sintètics més important. Els ciutadans, com podem saber si les empreses tèxtils són el màxim de responsables en la producció o si totes les declaracions de bones intencions que fan no són res més que un greenwashing, un rentat d'imatge?

Gemma M.: Crec que aquesta pregunta és molt complicada i te la respondré com a consumidora, una consumidora amb una certa base de coneixements. Hi ha coses que no les veig mai clares i crec que és molt complicat. Tenim moltes empreses que fan molts green claims, és a dir, ens llancen molts missatges sobre sostenibilitat... Jo demanaria que siguem crítics amb aquests missatges, que ens plantegem. Entenc que és complicat com a consumidors. Ara, en principi, entraran en vigor, o ja s’estan treballant, normatives que no permetran fer aquests green claims perquè sí. Jo diria que sempre hem de ser conscients, plantejar-nos quin consum fem, intentar reduir-lo i, només consumint allò que realment necessitem, ja millorem bastant la situació. També hem de plantejar-nos comprar de segona mà, per exemple. Així ja ens allunyaríem d'aquesta indústria que hi ha al darrere, que no acabem de saber com funciona.

Olga V.: L’economia circular com a model de producció i consum també es pot aplicar al tèxtil? Què suposaria?

Gemma M.: De fet, tot el que és la reparació, la reutilització o el reciclatge són estratègies d’economia circular que s’apliquen i espero que s’apliquin molt més en el tèxtil. La reparació seria que, quan tinc un forat a la samarreta, la cuso o la porto a algun lloc que la puguin cosir. La reutilització seria, per exemple, llençar la samarreta al contenidor taronja i que aquesta, si encara està en bon estat, es faci servir per vendre a una botiga de segona mà. I el reciclatge seria quan també llenço aquesta samarreta al contenidor taronja, però per la raó que sigui es considera que ja no es pot vendre en una botiga de segona mà i el que es fa es triturar-la per fer fil reciclat nou que servirà per fer una samarreta nova. Tot això són casos d’economia circular aplicats a la indústria tèxtil.

Olga V.: I, a hores d’ara, els particulars, com podem saber, si és que es pot, si el tèxtil que comprem és prou responsable mediambientalment?

Gemma M.: Diria que avui encara no es pot saber. Es vol intentar que hi hagi un passaport per a totes les peces que comprem, un passaport digital del qual podrem extreure informació i traçar el camí que ha seguit aquesta samarreta fins a la botiga on la comprem. Però ara això encara s’està desenvolupant i em mostro escèptica de fins a quin punt serem capaços de traçar-ho tot i de saber tot el que hi ha darrere. També diria que mirem l’etiqueta, on està fet. Però de vegades a l’etiqueta hi posa «Made in italy» o «Made in Spain» i això no vol dir que tota la samarreta s’hagi fet aquí. De fet, hi ha una normativa que et permet posar l’últim lloc on hi ha hagut un procés productiu com a «made in». Potser la samarreta s’ha confeccionat aquí, però probablement el teixit s’ha fet al Pakistan.

Olga V.: Llavors sembla que haurem de reduir el consum, que és el millor que podem fer.

Gemma M.: Jo és la recomanació que sempre donaria.

Olga V.: Gemma Morell Delgado, investigadora de l’ICTA-UAB, moltíssimes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Gemma M.: Gràcies a vosaltres.

Olga V.: I vosaltres, si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.