Primera persona

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

 

Vagó de la Ciència

 

Olga: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental i ara aprofitem per parlar de salut mental en primera persona. I per fer-ho, ens acompanya Antonio Serrano.

Hola, Antonio.

Antonio S.: Hola, com va?, com estàs?

Olga V.: L’Antonio és coordinador i activista de l’associació Amb Experiència Pròpia, col·laboradora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Explica’ns per què és tan important escoltar la veu de les persones que pateixen en primera persona un problema de salut mental.

Antonio S.: Perquè fins no fa gaire, fins fa uns anys, més o menys, les persones que tenien un problema de salut mental les ingressaven a centres psiquiàtrics, antigament anomenats manicomis, i no tenien veu, no tenien drets, no tenien res. Actualment, tot ha millorat una mica, però seguim sense tenir aquesta veu necessària. Si ens fixem en allò que diu l’OMS, que una de cada quatre persones pot tenir o tindrà un problema de salut mental, seríem 2.000 milions de persones les que tindrem un problema de salut mental al llarg de la nostra vida. Jo crec que és important que 2.000 milions de persones, una quarta part de la població mundial, tingui veu.

Olga V.: I és important tant per a les persones que tenen aquests problemes de salut mental com per a les del seu entorn?

Antonio S.: És bàsic. Perquè, per a mi, hi ha com tres potes en la salut mental: la part mèdica, la part psicològica i l’entorn. I l’entorn o et pot ajudar a millorar o et pot ajudar a empitjorar. I la part de millora, si tens un entorn que t’afavoreix, que t’ajuda, et comprèn i et dona suport, és una part guanyada de la teva recuperació.

Olga V.: Antonio Serrano és activista en salut mental des de l’any 2016. Actualment, coordines l’associació Amb Experiència Pròpia, ja ho dèiem, a través de la qual oferiu xerrades a entitats educatives i universitàries per conscienciar sobre aquesta problemàtica. Com sorgeixen aquestes entitats en primera persona?

Antonio S.: La nostra entitat dins del món de la salut mental és una mica especial. Per què és especial? Perquè, normalment, les entitats en salut mental són entitats o centres socials on les persones amb alguna problemàtica de salut mental acudeixen i on tècnics, psicòlegs, treballadors socials o educadors socials els ajuden a desenvolupar el dia a dia. Nosaltres no. En la nostra entitat, des de la primera persona que hi ha arribat fins al coordinador en aquest cas (que jo soc ara), tots tenim una problemàtica de salut mental. Tot és molt horitzontal. En som jutge i part. Som la part que tenim el diagnòstic en salut mental, però som proactius, som els que oferim tallers i xerrades tant aquí a la Universitat Autònoma com a instituts, empreses, allà on ens cridin, per sensibilitzar i parlar de salut mental.

Olga V.: Més enllà d’aquestes xerrades i d’aquests tallers, teniu alguna altra funció? O són aquests els eixos, les activitats, que dueu a terme?

Antonio S.: Només això, però ja és molt!, perquè som poquets. És molt difícil aconseguir gent que parli de la seva història, la seva història de vida, que s’obri en canal i que s’ofereixi a oferir la seva versió de la seva vida a altres persones. Som molt poquets, però ja és molt el que fem, crec jo, perquè només que amb una xerrada una persona es pugui sentir identificada, veure que hi ha altres persones que estan patint el mateix i que hi ha una via i que hi ha recuperació, amb això n’hi ha prou.

Olga V.: Quina és la resposta a la vostra activitat quan feu aquestes xerrades?

Antonio S.: Nosaltres tenim un perfil d’Instagram i a través del perfil d’Instagram tenim els missatges directes. Aleshores, quan acabem les xerrades, normalment alguna persona se’ns acosta… Les xerrades van des de segon d’ESO fins a la universitat, i, normalment, després de cada xerrada algú se t’acosta, et pregunta, t’exposa dubtes, i després, de manera més discreta o més per la via d’Instagram, molta gent ens explica la vida, la problemàtica. Hi ha una part bona, perquè estan demanant ajuda, però hi ha una part dolenta, que és que fins que no hem arribat nosaltres no han estat capaços de dir: “Ep, tinc un problema, què hi puc fer?”. Aquesta és la part de dir: “Òndia, què hi podem fer?”. Perquè si nosaltres, que anem una vegada a l’any a una escola, un institut, una universitat, som els que els hem d’ajudar, hi ha alguna cosa que no funciona al sistema. Perquè si ells són a una escola han de tenir elements, ja sigui el professor, el tutor, el coordinador pedagògic, que els puguin donar ajuda. I en canvi, com que es veuen reflectits en nosaltres i com que som uns desconeguts, els és més fàcil demanar ajuda.

Olga V.: Abans parlaves d’una veu que era necessària. És important generar aquests espais on les persones amb problemes de salut mental puguin compartir les seves experiències? No només que trobin un mirall o un possible referent, sinó que elles puguin obrir-se i dir-hi la seva?

Antonio S.: És clar. Si hi hagués més espais segurs, més espais còmodes on les persones amb una problemàtica de salut mental poguessin parlar de la seva vida. És com els grups d’ajuda mútua. Com funcionen aquests grups? Persones que tenen una problemàtica similar parlen de la seva vida i se senten còmodes perquè saben que l’altra persona els entendrà. Doncs haurien d’haver-hi més espais segurs, sigui on sigui (a les xarxes, als instituts, a les universitats...), on els alumnes, en aquest cas, poguessin obrir-se i parlar de qualsevol tipus de problemàtica (em passa això, sigui el que sigui el que em passi) i de manera tranquil·la.

Olga V.: Per tant, donem per fet que hi ha una mancança d’espais segurs.

Antonio S.: Total. Total.

Olga V.: Hi ha algun país en què hauríem d’emmirallar-nos per parlar amb naturalitat de salut mental? En què no hi notéssiu aquesta falta d’espais, de referents, aquesta necessitat de la gent que no ha trobat un canal?

Antonio S.: Hi ha una diferència molt clara entre els països anglosaxons i els països de la Mediterrània. Des de fa moltíssims anys, per exemple, als Estats Units, al Regne Unit, a Austràlia, es parla de salut mental no només des del punt de vista mèdic, des del punt de vista d’estructura, sinó que també en parlen per exemple els personatges famosos. A Estats Units, cada dos per tres, actors, esportistes diuen “tinc un problema de salut mental”. En canvi, ara no tant perquè en van sortint més, però fa uns anys, aquí a l’Estat espanyol, que un personatge més o menys famós de qualsevol àmbit digués “jo tinc una problemàtica de salut mental” era impossible. Jo també soc activista en una altra entitat que es diu Obertament, i fa un munt d’anys es va fer una campanya que era un cartell amb la figura d’algun famós però sense la cara del famós, com dient “pots ser tu un d’aquests?” i no va sortir ningú. Aleshores, és més una qüestió cultural que no pas organitzativa. Perquè per molt que estiguem organitzats aquí, sempre hi haurà aquesta bretxa cultural a l’hora de dir “tinc depressió”, o “tinc un TCA”, o “tinc un TLP i no passa res, ho diré i seguiré la meva vida”. Aquí és una mica difícil per la cultura existent.

Olga V.: Està canviant, per això, aquesta cultura.

Antonio S.: Sí, sí, a poc a poc, ben a poc a poc.

Olga V.: Ens has explicat què els passa a les persones que tenen un problema de salut mental quan feu aquests tallers i aquestes xerrades. Com incideix en les persones que a hores d’ara o fins ara no han tingut cap problema de salut mental? Perquè també els deu suposar alguna cosa important.

Antonio S.: Sí, perquè aquesta és la nostra feina. Per a nosaltres és molt fàcil fer tallers amb gent que ja està sensibilitzada. Superfàcil. És un públic segur. Els destinataris de les nostres xerrades són gent que no té cap problemàtica de salut mental, és la que hem de conscienciar. Eliminar els mites que hi ha sobre el suïcidi, eliminar les etiquetes que hi ha sobre les persones que pateixen un problema de salut mental, eliminar els estereotips… I això cal fer-ho amb les persones que no tenen cap problemàtica o que no han viscut de prop cap problemàtica.

Olga V.: Per als professionals de la salut mental, també és important que tinguin veu les persones amb problemes de salut mental? Perquè potser quan arriben a la seva consulta tenen menys reticències.

Antonio S.: A veure, on hi sol haver més estigma sobre la salut mental és dins dels professionals de la salut mental.

Olga V.: És sorprenent.

Antonio S.: S’estan fent campanyes dins dels CAP, dins dels CESMA, dels estaments hospitalaris, perquè tenen una visió de nosaltres només quan estem malament. És clar, nosaltres anem al CESMA o anem al CAP o anem a urgències quan estem malament, però en el nostre dia a dia... Nosaltres no som una depressió, un trastorn bipolar 365 dies a l’any. Nosaltres hi anirem quan estem malament, però la resta dels dies doncs fem la nostra vida, comprem, anem de vacances, tenim parella o no… I això no ho veuen. I no ens veuen com a persones, molts ens veuen com un informe, com un expedient. I recordem la importància d’aquest vincle que hauries de crear amb el professional per sentir-te a gust i poder-te obrir, sentir-te còmode en una situació que no és còmoda per a tu (perquè no veus un professional per gust, per saludar-lo i dir-li “com van les vacances?”; hi vas perquè et trobes malament). Però, si vas allà i, a sobre, el professional o no t’està mirant, o està mirant la pantalla, o està mirant el teclat, o està mirant el teu acompanyant enlloc de mirar-te a tu, com es pot crear aquest vincle… Realment cal eliminar aquest comportament dels professionals. I hi ha professionals molt bons, però n’hi ha molts que no són tan bons, que no tenen prou empatia per establir aquest vincle que han de tenir amb el pacient. Aquestes etiquetes, aquests estereotips sobre la salut mental, els portem penjant, siguis professional o no.

Olga V.: Fins a quin punt cal la implicació de governs i institucions públiques perquè sentim veus en primera persona explicant la seva experiència en problemes de salut mental?

Antonio S.: D’una banda, les veus en primera persona depenen exclusivament de les entitats. Som les entitats les que ens hem mogut, les que estem fent aquesta feina. Però les entitats sí que depenem totalment, però totalment, de govern i institucions des del punt de vista econòmic. Perquè sense diners no podem arribar als llocs on hauríem d’arribar, no es poden fer les campanyes que es podrien fer i no es poden fer la majoria de les coses si no hi ha uns recursos econòmics o uns suports. En aquest sentit, sí que governs i institucions hi tenen un paper determinant.

Olga V.: Segur que has sentit a dir alguna vegada que ara tothom parla de salut mental (que no és tant, tothom, però vaja) i que tothom té problemes d’ansietat, de depressió, que hi ha més autolesions… Està demostrat que hi hagi una relació de causa-efecte o senzillament és que hi ha més gent que s’atreveix a dir com se sent i què és el que li passa?

Antonio S.: En aquest sentit, l’altre dia llegia una periodista que deia que la cultura actual sobre la salut mental està matant la salut mental. Hi ha molta gent que té un problema de salut mental, però de la manera que s’està promocionant (et fiques a Instagram i és un bombardeig continu de publicacions i d’històries parlant d’“estigues millor”, “et solucionaré la vida” , “tranquil·litat”, tot amb frases de Mr. Wonderful…) cal distingir entre un malestar i un trastorn mental, que són coses molt, molt, molt diferents. I actualment estem barrejant una mica les dues coses. Però això només es pot solucionar amb pedagogia i explicant bé què és el que és cada cosa.

Olga V.: Això et volia dir. No creus que és que ara molta gent comença a parlar-ne i necessitem situar els conceptes? Què passa, com ens sentim?

Antonio S.: Totalment, totalment. És això. Per a la gent és molt fàcil parlar. A tots ens passa, de vegades parlem tranquil·lament de molts temes que desconeixem, però en aquest cas tothom parla… És com la vulgarització de la paraula depressió. “Estic depre”, “tinc un dia depre”, “em trobo depre”... Estàs deprimit de veritat? No. Aleshores, no es pot vulgaritzar i normalitzar segons quin tipus d’expressions, quan, per exemple, la depressió és un trastorn molt, molt, molt greu. Que tu diguis davant una persona que té depressió “tinc un dia depre avui”, no toca. La gent no ho fa amb mala intenció, però cal eliminar-ho. Cal fer pedagogia, cal ensenyar a la gent a distingir què és una depressió, o què és un malestar o què és tenir un mal dia.

Olga V.: Cada vegada se’n parla més, de la salut mental. Des d’organismes públics s’han llançat campanyes per normalitzar l’existència de les malalties mentals. De tant en tant podem trobar notícies relacionades amb la salut mental… Però diries, Antonio, que encara hi ha un estigma cap a les persones amb problemes de salut mental?

Antonio S.: No sé si recordes una pel·lícula que es diu Sospitosos habituals.

Olga V.: Sí. Keyser Söze.

Antonio S.: Oh sí, que bona. El títol, queda’t amb el títol. Les persones que tenim un problema de salut mental som sospitosos habituals. No tenim cap presumpció d’innocència. En el dia a dia, tot el que fem per a bé o per a mal està relacionat amb el diagnòstic que tenim. Si estem malament, és que estem en fase de caiguda. Si estem molt bé, és que ja tens un episodi de mania. Si et comportes d’una manera, és perquè és així… Això és com els micromasclismes, però microestigmes. En el dia a dia, no cal que et diguin que estàs boig, o que no hi toques... No, amb el comportament, com et miren... La gent que sap que has tingut un problema de salut mental et mira d’una altra manera, es comporta d’una altra manera, és amb tu d’una altra manera. Com dient “Òndia, amb aquest, compte!” I això ho notes. I aquest estigma és el dia a dia. Això és el més bàsic. Després, ja si anem pujant, tant en l’àmbit de la parella o de l’entorn, o en l’àmbit judicial, continua existint un estigma brutal. T’has de justificar dia a dia.

Olga V.: I quines conseqüències té en les persones que pateixen l’estigma?

Antonio S.: Les persones, moltes persones, si no estan empoderades, si no han tingut una recuperació completa, s’ho creuen, creuen que són uns inútils, uns irresponsables, que no seran res a la vida, que no arribaran mai a res, i aquest estigma crea un autoestigma dins de la persona que és com un bucle. Amb aquest autoestigma, la persona es troba malament, cada cop pitjor, i la gent del voltant que té aquest estigma sobre la persona doncs es reconfirma: “tenim raó, és que no està bé”, i és un bucle continu. I si la persona no està recuperada, s’enfonsa, s’enfonsa. I no s’enfonsa pel trastorn en si, s’enfonsa per la pressió de l’entorn.

Olga V.: Confiem que de mica en mica vagi canviant i millorant; com deies, de mica en mica va millorant. Antonio Serrano, coordinador i activista de l’associació Amb Experiència Pròpia, gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Antonio S.: Gràcies a tu.

Olga V.: I si vosaltres voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.