TCA i addiccions conductuals

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

 

Vagó de la Ciència

 

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental, i en aquest capítol ens centrem en la intervenció en trastorns de la conducta alimentària i addiccions conductuals sense substàncies. Per fer-ho, ens acompanya Isabel Sánchez, doctora en Psicologia Clínica i psicòloga responsable de l’Hospital de Dia de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital de Bellvitge. Hola, Isabel.

Isabel S.: Hola.

Olga V.: També ens acompanya Isabel Baenas, llicenciada en Medicina i especialista en Psiquiatria a la Unitat d’Addiccions Conductuals de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Hola, Isabel.

Isabel B: Hola.

Olga V.: I també som amb Roser Granero, doctora en Psicologia i catedràtica del Departament de Psicobiologia i Metodologia de les Ciències de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ambdues són investigadores del grup de recerca Psiconeurobiologia dels Trastorns de la Conducta Alimentària i Conductes Addictives. Hola, Roser.

Roser G.: Hola, Olga.

Olga V.: A veure, expliqueu-me què són els TCA, els trastorns de la conducta alimentària.

Roser G.: Els TCA són un conjunt de trastorns mentals que, sota una mateixa categoria o etiqueta, inclouen diferents perfils clínics, com ara l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa o el trastorn per afartament. Si pensem en un eix vertebrador per explicar què tindrien en comú aquestes condicions, podríem parlar d’alteracions en allò que seria l’alimentació, els hàbits alimentaris; alteracions que afecten els àmbits biològic, psicològic i també social. Aquestes alteracions, a l’inici, poden ser de caràcter lleu, moderat, però amb el progrés i amb l’avanç de la malaltia poden esdevenir greus i, per tant, és fonamental que s’identifiquin de manera precoç i s’hi intervingui de manera segura.

Olga V.: I quines són les addiccions conductuals sense substàncies?

Roser G.: Jo crec que tots, més o menys, tenim clar què són les addiccions amb substàncies: són addiccions que es presenten davant de substàncies com ara la nicotina, l’alcohol, les drogues il·legals o fins i tot fàrmacs que no han estat prescrits de manera clínica, facultativa. Hi ha altres comportaments que també poden generar un patró addictiu: es tracta de conductes que els subjectes tenen un desig intens de fer, que senten que són irresistibles i per les quals perden el control. Podríem parlar de múltiples addiccions conductuals i, si ens centrem en el grup d’edat més jove, podríem parlar per exemple de l’addicció als videojocs, l’addicció a les noves tecnologies, l’addicció a les xarxes socials i també als jocs d’apostes. En població una mica més avançada d’edat, parlaríem d’altres formes, com ara l’addicció a les compres, l’addicció al sexe, la cleptomania…

Olga V.: I ara hi ha més prevalença d’aquestes malalties que fa uns anys?

Roser G.: Efectivament, els estudis epidemiològics indiquen que en societats desenvolupades com la nostra i en països en desenvolupament es donen unes característiques que fan que tots els desigs i les addiccions de tipus conductual creixin en prevalença. Jo diria que les prevalences creixen fins i tot de manera perillosa. Què està passant? Probablement que, en aquestes societats, certs comportaments, que en altres èpoques, en altres cultures, podrien considerar-se poc saludables, les acabem normalitzant.

Olga V.: En els darrers 50 anys ha augmentat la prevalença dels trastorns de la conducta alimentària. Al món, un de cada cinc joves podria tenir un TCA. El 2023, l’etiqueta #pèrduadepes va tenir més de deu milions de visites a TikTok, una xarxa en la qual el 44 % dels vídeos sobre alimentació que es pengen estan relacionats amb la pèrdua de pes. Hi ha alguna etapa vital en la qual tinguin més presència els trastorns de la conducta alimentària?

Roser G.: Sí, sens dubte: la joventut. Els joves són un grup d’alta vulnerabilitat per a moltes qüestions que tenen a veure amb la salut mental. Actualment, veiem que, per a moltes condicions clíniques, les prevalences s’han incrementat molt. Hem de pensar que l’etapa que transcorre entre l’adolescència i la vida adulta és un moment en què es produeixen molts canvis, canvis molt rellevants en molts àmbits: des del punt de vista biològic hi ha un desenvolupament hormonal important, hi ha un desenvolupament que fins i tot afecta i influeix la manera com funciona el nostre cervell, però també des del punt de vista psicològic (la recerca de la pròpia identitat, la individualització dels subjectes) i també des del punt de vista social (la necessitat de pertànyer al grup d’iguals)… Què pot passar? Doncs que aquests canvis es poden produir de manera asincrònica en els subjectes i en alguns es poden presentar dificultats per afrontar-los.

Olga V.: Tu ara parlaves d’una etapa vital, però se saben en concret els motius que causen els TCA?

Roser G.: Les causes són múltiples. Nosaltres treballem des d’un model biopsicosocial, en el qual entenem que actuen com a factors predisposants els que són a la base, que estan sembrant el camp de múltiples factors: factors de tipus sociocultural (per exemple, per als TCA és importantíssim la cultura de la primesa, és importantíssim l’ideal de bellesa eterna), factors individuals (com la baixa autoestima, un excés de perfeccionisme), factors de tipus més familiar (la sobreprotecció, però també la manca de normes), factors de tipus biològic (una certa vulnerabilitat biològica)… Després hi ha un altre conjunt de factors que actuen com a factors de tipus desencadenant, cosa que diríem que és el gallet, la llança. Aquí tindríem per exemple els estressors que es poden viure: les primeres experiències sexuals (podrien ser un factor important per a una dona), les situacions típiques del cicle vital (per exemple, separacions que es puguin produir en l’àmbit familiar), dietes sense un control d’un nutricionista al darrere, d’un expert... I després hi ha altres tipus de factors que contribueixen a fer que una vegada que comencen els primers símptomes aquests puguin progressar i es cronifiquin.

Olga V.: I més enllà de les conseqüències en la salut, com impacten els TCA a la vida de les persones que els pateixen?

Isabel S.: Més enllà del que són els aspectes somàtics o orgànics, realment són trastorns mentals que són molt complexos i això implica que interfereixen en la vida mental de la persona. Això significa que la persona, normalment, està centrada contínuament en la seva preocupació per l’alimentació, pel pes, també per la seva imatge corporal, i això fa que perdi l’interès en altres aspectes socials, perdi també la creativitat, la concentració… En general, hi ha una interferència en tota la seva vida.

Olga V.: I a partir de quin moment haurien de saltar les alarmes?

Isabel S.: Hem de tenir uns senyals molt clars: primer, si hi ha canvis sobtats de pes (tant si hi ha un augment com si hi ha una baixada de pes important) o una preocupació excessiva per l’alimentació, el pes i la imatge corporal, i això es veu reflectit en uns patrons desestructurats d’alimentació, és a dir, si es veu que la persona o no menja o menja molt o utilitza algunes conductes que poden ser compensatòries, com poden ser la purga o l’exercici físic intens.

Olga V.: Hi ha conductes que poden generar addicció sense que hi hagi ingesta de substàncies, un tipus d’addicció que no suposa la dependència de drogues clàssiques, com l’alcohol, el tabac o les drogues sintètiques. Voldria saber si aquestes addiccions són relativament noves, perquè abans heu parlat sobretot de connexió: pantalles, plataformes, videojocs…

Isabel B.: Bé, Olga, com ja comentava la doctora Granero, hi ha diferents addiccions sense substàncies, que anomenem addiccions conductuals també. Entre elles sí que és cert que trobem els videojocs, possibles conductes addictives relacionades amb l’ús de noves tecnologies o de xarxes socials, però també en trobem algunes altres, per exemple les relacionades amb el joc d’aposta. Actualment estem veient com perfils relacionats amb el joc en línia estan incrementant en freqüència, però ja ens hi trobàvem amb anterioritat; és el cas, per exemple, del joc offline relacionat amb màquines recreatives amb premi.

Olga V.: I com són les seves conductes i com se senten quan consumeixen allò a què estan enganxats o quan no poden fer-ho?

Isabel B.: Bé, nosaltres des del punt de vista clínic identifiquem, com també comentava la doctora Sánchez, alguns símptomes que per a nosaltres són clau, com ara si aquesta conducta es necessita fer cada cop amb més freqüència o si s’inverteix més temps o diners, per exemple, en el cas del joc d’aposta, per aconseguir aquesta excitabilitat inicial. També, com comentaves, quan cessa la conducta, bé per imposició externa o perquè hi ha un intent intern de controlar i de no repetir aquesta conducta, la persona sol experimentar un malestar que va més enllà del malestar físic; és un malestar psicològic, amb ansietat, amb irritabilitat, i hi ha una urgència constant de repetir aquesta conducta i, per descomptat, com apuntaven les meves companyes, una repercussió funcional, que és allò en què ens basem per parlar també de l’existència d’un trastorn.

Olga V.: Més enllà d’aquest malestar, quins altres símptomes psicològics pateixen?

Isabel B.: Bé, com que estem parlant de processos que són multidimensionals, en els quals influeixen, com bé comentava la doctora Granero, múltiples factors, quan analitzem el perfil de les persones que ens consulten, analitzem, per exemple, processos relacionats amb la impulsivitat, amb la regulació de les emocions, com l’estat anímic, l’afecte d’aquestes persones, com s’enfronten, per exemple, als estressors de la vida diària, i tots aquests factors sumats també a altres substrats biològics componen una mica l’espectre d’aquests trastorns.

Olga V.: Quan hauríem de començar a sospitar que potser pateixen una addicció?

Isabel B.: Bé, nosaltres com a clínics parlaríem de signes d’alarma, per exemple, quan veiem (sobretot ja centrant-nos en població juvenil) que, per exemple, hi ha una immersió plena; com dèiem, és una inversió de temps substancial en aquesta conducta, en la qual, a més, es generen conflictes familiars, perquè des de l’entorn s’intenta que aquestes persones reprenguin rutines, obligacions, activitats lúdiques que han deixat enrere per centrar-se en la conducta de joc, i això genera moltíssim conflicte i una pèrdua, en casos ja extrems, també del rendiment acadèmic, o pèrdues laborals o, fins i tot, mentides relacionades per intentar mantenir la conducta a l’entorn. No podem oblidar també que en aquestes etapes hi pot haver un consum de substàncies o els primers inicis en el consum de substàncies o altres estressors psicosocials que poden influir a l’hora de precipitar aquestes conductes.

Olga V.: Estem parlant dels TCA, i ara ja sabem què són les addiccions conductuals sense substàncies, què els passa a les persones que les pateixen, com detectar-les… A partir d’aquí, què és el que cal fer?

Isabel S.: Respecte dels TCA, el tractament és principalment psicològic, malgrat que treballem en equips multidisciplinaris. I es duu a terme des d’un enfocament que anomenem de teràpia cognitivoconductual. Això implica que treballem tant amb les conductes alimentàries alterades com amb el processament de creences errònies sobre el que es pensa respecte dels aliments, el que es pensa respecte de l’augment de pes i la valoració que es fa de la pròpia autoestima i imatge corporal. A partir d’aquí, hi ha protocols que estan estandarditzats als subtipus diagnòstics, ja sigui anorèxia, bulímia, trastorn per afartament, els que no estan especificats... I també m’agradaria mencionar que tenim un tractament especial per als homes, per als nois, perquè hi ha molta estigmatització, ja que aquestes malalties són malalties de dones i no estan vistes com a malalties que també els poden passar als homes. I també tenim un protocol de tractament específic per a ells.

Olga V.: És imprescindible que qui pateix el trastorn o l’addicció en sigui conscient i tingui ganes d’iniciar un tractament?

Isabel B.: Sí, efectivament. Considerem que tenir consciència del problema ajuda moltíssim, tant a l’hora de demanar ajuda com també a l’hora d’adherir-se al tractament. Moltes vegades en aquest fenomen ajuda moltíssim també la presa de consciència i el coneixement que pugui tenir l’entorn social i familiar de la persona i conèixer el funcionament dels circuits per poder demanar ajuda especialitzada quan sigui necessari.

Olga V.: Per tant, és imprescindible que l’entorn estigui implicat també en aquest procés.

Isabel B.: Sí. De fet, en diferents estudis s’ha vist que la presència del suport sociofamiliar condiciona també l’evolució del tractament i és un factor, sens dubte, que considerem important.

Roser G.: Exacte. De fet, a la nostra unitat, a més del tractament específic i del protocol d’atenció de manera específica al pacient, fem sessions a les quals venen els familiars. Són les persones que s’encarreguen de manera més directa de l’atenció dels individus quan són fora del context clínic. En el cas d’addiccions conductuals, parlem fins i tot del coterapeuta, que és la persona aliada nostra que s’encarregarà d’ajudar-nos i de fer que el nostre pacient segueixi totes les guies que anirem donant durant la setmana i durant la progressió del pla d’intervenció.

Olga V.: Isabel Sánchez, Isabel Baenas i Roser Granero, moltes gràcies per pujar al Vagó de la Ciència.

Roser G.: Moltes gràcies per haver-nos convidat a aquesta interessantíssima sessió.

Olga V.: Si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.