Prevenció del suïcidi

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Vagó de la Ciència

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental i en aquest ens centrem en la prevenció del suïcidi. Per fer-ho, ens acompanya Joaquim Puntí, psicòleg clínic, professor del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Hospital de Dia de Salut Mental d’Adolescents del Parc Taulí, i també responsable del Programa d’Intervenció Psicològica en Temptatives Autolítiques en Adolescents.

Hola, Joaquim.

I també estem amb Joaquim T. Limonero, doctor en Psicologia, catedràtic del Departament de Psicologia Bàsica Evolutiva i de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del grup de recerca en Estrès i Salut.

Hola, Joaquim.

Joaquim L.: Hola.

Olga V.: Quins són els falsos mites més habituals relacionats amb el suïcidi i les autolesions?

Joaquim P.: En el cas del suïcidi, un dels mites molt, molt freqüent és pensar que una persona que diu que vol cometre suïcidi no ho farà perquè ho està dient. I justament és el contrari. Sabem que les persones amb conducta suïcida molts cops han fet comentaris en dies previs que indicaven d’alguna manera que s’estaven plantejant aquesta opció. Hi ha un altre mite que afirma que algú se suïcida quan se li pregunta pel suïcidi, i això no és veritat; és a dir, preguntar a una persona sobre el suïcidi no farà que es vulgui suïcidar, però en canvi sí que ens pot ajudar a detectar que està en risc. Respecte de les autolesions, per posar un punt diferencial, hi ha un mite que diu que aquestes conductes es fan per cridar l’atenció, i de fet la conducta autolesiva, fer una autolesió, fer-se talls, per exemple, pot tenir com a objectiu comunicar coses als altres, però no hem d’entendre-ho com una conducta dirigida a cercar l’atenció o feta per persones que tenen un objectiu malèvol com aquest.

Olga V.: El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves. Les conductes suïcides en infants i joves s’han disparat. Després de la pandèmia, els intents de suïcidi es tripliquen entre els adolescents. El 2023, més del 43 % dels estudiants d’entre 12 i 18 anys han pensat algun cop que volen morir-se, i un de cada 10 admet que s’autolesiona amb freqüència. Joaquim, per què s’han incrementat els intents de suïcidi en els darrers anys, més enllà de la pandèmia? O tot s’explica a través de la pandèmia?

Joaquim P.: No tot s’explica a través de la pandèmia. De fet, el suïcidi és multifactorial i no podem atribuir-lo només a una sola causa. Sí que és veritat que la pandèmia va ser una situació estressant per als adolescents, especialment en el moment en què es van obrir les escoles però se seguia el confinament del que tenia a veure amb el lleure o oci. Això ens va permetre veure que la socialització és un factor clarament protector del suïcidi. Però els suïcidis han incrementat també perquè probablement hi ha hagut altres canvis, ja que de dades de suïcidi ja en teníem de prèvies a la pandèmia i hem anat veient que els adolescents han anat incorporant la conducta suïcida, molts cops, desafortunadament, com una opció amb la qual poden fer front a problemes i adversitats. Per posar un petit exemple, a moltes de les sèries televisives que vèiem als anys 70 o 80 o fins i tot 90, mai posaven adolescents en què es veiés una conducta suïcida, o amb malestar emocional o amb angoixa de viure, i en canvi ara tenim sèries que clarament fan referència a aquestes conductes. Per tant, aquí, un missatge molt important és que la conducta suïcida s’ha començat a incorporar perquè també els adolescents l’han començat a veure com una manera d’afrontar el malestar, més enllà de les malalties mentals que, evidentment, són el primer factor de risc, com seria la depressió.

Olga V.: Per tant, és important que en parlem, que aquesta sigui una manera d’obrir una porta perquè qui tingui aquest malestar se senti més còmode, sembli que el conviden a poder parlar del que l’amoïna?

Joaquim P.: És important que en parlem, però que en parlem bé. És a dir, que no en parlem fent sensacionalisme, com a vegades ens pot passar, o fent referència a mètodes de suïcidi, sinó que parlem especialment dels aspectes preventius, és a dir, la mort per suïcidi és una mort, en principi, prevenible. Hem d’aprendre a detectar el risc suïcida, i això ho podem aprendre com a ciutadans, i hem d’aprendre quan hem de consultar. Per tant, parlar-ne està bé, però hem d’aprendre a parlar correctament i això potser és el que no és fàcil o que no ens surt de vegades d’explicar prou bé.

Olga V.: Clar, perquè com es pot detectar el risc suïcida? A partir de quin moment haurien de sonar les alarmes?

Joaquim P.: Hi ha diferents coses que ens poden indicar que una persona està entrant en risc suïcida. Una són les verbalitzacions que pot fer, però ho hem de posar sempre en context. És a dir, la conducta suïcida molts cops és el resultat final d’unes idees prèvies que hi ha hagut de mort o de suïcidi. Això ho hem de posar en el context de com està (per exemple, si parlem d’adolescents) aquell adolescent o aquell jove. Hi ha hagut canvis molt importants en relació amb com era ell prèviament?, ara està molt més aïllat, reclòs, tancat, poc comunicatiu?, no gaudeix amb el que abans feia?, ha deixat els estudis sense un motiu concret?, la gent que el coneix bé el veu molt diferent, no el reconeix?... És a dir que ens hem de fixar no només en el que el pacient diu, sinó també en com el pacient està en el seu dia a dia. A partir d’aquesta combinació és quan de vegades sí que tenim la sensació que aquesta persona està passant un mal moment i això fins i tot ens fa dubtar que no s’estigui plantejant morir; llavors, hem de preguntar-li-ho obertament per poder-la ajudar.

Olga V.: La pandèmia ha provocat un augment de fins al 45 % dels trastorns de salut mental dels menors. Els adolescents que fan un intent de suïcidi necessàriament tenen trastorns de salut mental?

Joaquim P.: No tots i, de fet, podem dir que en la gran majoria no hi veiem pròpiament trastorns de salut mental, sinó que molts cops el que veiem són reaccions que nosaltres anomenem d’adaptació a situacions estressants que no han sabut afrontar d’una altra manera. Per tant, aquí és molt important, de cara a la intervenció, què fem quan un noi té una conducta suïcida, què tenim al darrere? Molts cops, el que hi ha són factors precipitants. Sí que hem vist que hi ha un factor, que hem de tenir molt clar i que els adolescents porten molt malament, que és no tenir sentit de pertinença grupal. L’adolescent necessita molt el suport social percebut, i tenir una bona xarxa de suport i percebre-la com a tal és un factor clarament protector. Llavors tindríem dos grups. Però podríem dir que molts cops veiem que no hi haurà una malaltia mental activa i que això també ho hem de tenir clar per trencar amb un altre mite, que és que només les persones amb malaltia mental tenen una conducta suïcida. Sabem que la conducta suïcida pot passar en persones que en un moment de la vida senten que no hi ha una altra possibilitat que no sigui la de morir perquè no s’imaginen que hi ha vida d’una altra manera.

Olga V.: Has parlat de la importància de la prevenció. Quines són les intervencions preventives per evitar la mort per suïcidi en adolescents que ja han intentat suïcidar-se prèviament?

Joaquim P.: Les intervencions són bàsicament, quan tenim un adolescent que té risc perquè ha fet un intent previ, intentar fer el que nosaltres diem un pla de seguretat en aquest adolescent. El pla de seguretat és bàsicament fer-li una estratègia que haurà de seguir si en algun moment se li apareix de nou la ideació suïcida, perquè no acabi fent una temptativa autolítica o un suïcidi consumat. El pla de seguretat, d’alguna manera, és com donar un full de ruta que ha de seguir l’adolescent quan sent això i inclou des d’estratègies d’enfrontament del mateix adolescent quan se sent malament i amb aquestes idees, fins a poder també contactar amb altres persones. Tenir un objectiu, molts cops, d’entrada em distreu del meu malestar emocional, i també quan demano ajut, d’una manera franca i oberta, o quan haig de trucar al 061 o a un servei d’urgències perquè veig que allò no és contenible.

Olga V.: Abans feia referència a les autolesions. Les autolesions són sempre un pas previ al suïcidi? O pot ser que algú s’autolesioni i no vagi més enllà?

Joaquim P.: De fet, autolesions i suïcidi són dues coses diferents, d’entrada. Les autolesions poden ser suïcides, això vol dir que tenen un objectiu suïcida, o poden no ser suïcides. La majoria d’adolescents que fan autolesions són autolesions que no tenen un objectiu suïcida, sinó que l’objectiu pot ser des de regular emocions negatives fins a poder comunicar-les als altres, amb un objectiu comunicacional. Per tant, són dos fenòmens diferents, però sí que és cert que aquells adolescents que s’autolesionen molt, que ho fan d’una manera molt recurrent, tenen un factor de risc afegit per poder tenir una conducta suïcida.

Olga V.: Habitualment és fàcil que l’entorn s’adoni que algú s’està autolesionant?

Joaquim P.: És fàcil quan es fan a llocs visibles. Podem dir que la majoria d’autolesions que es fan a llocs visibles, evidentment, l’entorn les detecta. Molts cops també haig de dir que es detecten casualment en algun control de salut. Però, a diferència de la conducta suïcida, que és una conducta molt més introspectiva quan hi ha la ideació i que si no s’expressa pot ser difícil de veure, l’autolesió és una conducta molt més explícita, la conducta de fer-se mal és visible per part dels altres, el resultat.

Olga V.: Independentment de si hi ha hagut un intent de suïcidi o si el jove s’està autolesionant, què pot fer l’entorn quan nota que hi ha algun membre de la família, jove, que sent malestar?

Joaquim P.: El consell és fàcil; és difícil, potser, aplicar-lo. D’una banda, no hem de mirar a una altra banda; de l’altra, hem de mantenir una certa calma i, a més, preguntar-li “què és el que t’ha passat?” sense jutjar. “Què és el que t’ha passat perquè hagis decidit, per exemple, fer-te mal? Què és el que ha motivat això? Per què has fet això? Què esperaves d’això?”. I això és el que permet, molts cops, tenir molt clar el que nosaltres anomenem una anàlisi de què ha passat des del moment en què em plantejo autolesionar-me fins que m’autolesiono. I el mateix en una conducta suïcida: conèixer molt bé què ha passat i què m’ha precipitat a fer allò també permet que jo pugui fer una intervenció més eficaç de cara a evitar-ho en el futur, donar estratègies alternatives. Jo quan em sento malament puc aprendre altres coses que no siguin fer-me mal, o que no siguin pensar en una conducta suïcida o tenir una conducta suïcida.

Olga V.: El 061 és el telèfon que hauríem de tenir clar? El referent per quan hi ha ideació suïcida?

Joaquim P.: El 061 és el telèfon que tenim més proper i que sabem que les 24 hores hi haurà algú que sempre ens podrà atendre i que ens sabrà indicar com hem de procedir, com hem d’ajudar, igual que faríem amb qualsevol problema de salut.

Olga V.: Algú que és feliç intentaria suïcidar-se? Fins a quin punt li resulta dolorosa la vida a qui es planteja el suïcidi com a opció? Joaquim, hi ha algun tipus de relació entre la satisfacció amb la vida i el risc de suïcidi en joves?

Joaquim L.: Convé tenir present que, com hem dit abans, la conducta suïcida és multifactorial, però normalment les persones que tenen aquesta conducta suïcida o tenen una idea suïcida o la porten a terme són persones que tenen un problema d’adaptació puntual, que són infelices, que estan patint, que estan sofrint i que tenen una baixa satisfacció en aquell moment amb la seva vida, i l’objectiu de la conducta suïcida és posar fi a aquest patiment, posar fi a aquesta situació. Què és el que hi ha al fons? Si estem parlant de joves i adolescents, tret d’aquests trastorns mentals, o aquestes dificultats d’adaptació, hi ha els canvis hormonals, físics, cognitius, hi ha impulsivitat, hi ha estrès acadèmic, hi ha conductes de risc com el consum, l’abús d’internet, que també hem estat veient que hi té una relació directa, ruptures amoroses... Hi ha un conjunt molt ampli de situacions. El que passa és que l’adolescent o jove i també els adults no saben gestionar en aquell moment aquesta situació estressant que comporta un gran patiment.

Olga V.: Hi ha vasos comunicants entre la intel·ligència emocional i com es percep el nivell de satisfacció amb la vida?

Joaquim L.: Nosaltres, amb els estudiants universitaris i de batxillerat i d’altres estudis, hem vist que hi ha una relació directa entre intel·ligència emocional i satisfacció amb la vida. Aquells estudiants que comprenen les seves emocions, que les regulen adequadament i que tenen nivells moderats d’atenció emocional serien aquells que estarien més satisfets amb la seva vida. Perquè si comprens què és el que dona lloc a una emoció i saps quin és aquell antecedent, pots veure la situació d’una altra manera, plantejar-te una possible solució i no reaccionar de manera emocional sense interpretar aquesta situació.

Olga V.: Per tant, la regulació emocional sí que pot ser un factor protector davant del patiment emocional.

Joaquim L.: Sí, el fet, com dèiem, de tenir domini sobre les emocions i també sobre la situació que les genera i veure les emocions des d’un altre punt de vista, què és allò que dona lloc a les emocions, no només fixant-nos en els aspectes negatius sinó també en els positius, permet donar una resposta més adaptativa, perquè la intel·ligència emocional, i en aquest cas la regulació emocional, que és un dels ingredients més importants, seria el que ens ajudaria a utilitzar una estratègia adaptativa més important. Per exemple, imaginem que un jove o un adult ha de tenir cura del seu pare, que té una malaltia greu. Si nosaltres veiem aquesta situació de manera negativa i pensem “Uf! Ara haig de cuidar el meu pare o la meva mare, haig de deixar de fer altres coses” i veiem aquesta situació com una càrrega, com un aspecte negatiu, què tindrem? Més malestar emocional, viurem pitjor aquesta situació, podem manifestar ràbia i inclús tractarem pitjor el nostre pare o mare. En canvi, si nosaltres ho veiem des d’un punt de vista més positiu, com una oportunitat per cuidar el nostre pare o mare, que en ha cuidat quan érem petits, com una oportunitat per establir una comunicació que feia temps que no fèiem amb el pare, per atendre’l millor..., què aconseguirem? Estar millor, experimentar emocions positives i, posteriorment, si el nostre pare o mare mor, tenir un procés de dol més adequat.

Olga V.: Seria possible dissenyar intervencions psicològiques preventives per reduir la ideació, el risc de suïcidi, les autolesions?

Joaquim L.: Sí, però hem de tenir present que la conducta suïcida és multifactorial, vol dir que hi ha molts factors que hi estan implicats. Nosaltres ens centrarem en alguns que considerem clau en els adolescents i joves, com seria potenciar els factors de protecció o disminuir els factors de risc. Què vol dir potenciar els factors de protecció? Doncs centrar-nos, com dèiem abans, en la millora de la regulació emocional i potenciar les raons de viure, potenciar l’activitat física, recuperar activitats gratificants, mantenir el contacte social, si pot ser amb activitats, i disminuir aquells factors de risc com poden ser la impulsivitat, aquesta mala regulació emocional, la culpabilitat, la procrastinació acadèmica, l’estrès, etcètera.

Olga V.: Joaquim Puntí, psicòleg clínic i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Joaquim T. Limonero, doctor en Psicologia, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Joaquim P.: Gràcies.

Joaquim L.: Gràcies.

Olga V.: I vosaltres, si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.