Salut mental perinatal

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb El Ministerio de Ciencia y Tecnologia a través de la Convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Vagó de la Ciència

Olga V.: Això és Vagó la ciència el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental i ens centrem en la salud mental perinatal i per fer-ho ens acompanyen l'Estel Gelabert, professora i investigadora del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona, hola Estel.

Estel G.: Hola.

Olga V.: I també estem amb la Susanna Sobirà, professora i investigadora del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona, hola Susanna.

Susanna S.: Hola, què tal?

Olga V.: Quins són els problemes de salut mental perinatal més habituals?

Susanna S.: Bé, la maternitat moltes vegades s'ha relacionat amb un estat com de benestar i de que només hi ha emocions positives. I això no sempre és així i veiem estats sobretot d’ansietat o de depressió en les dones i que això ho pateixen elles i també les seves famílies. Aquests són els més importants, diguem, la simptomatologia ansiosa i depressiva en aquest període.

Olga V.: I es té constància del nombre de dones que el pateixen?

Estel G.: Doncs si, sabem que aquests problemes són molt freqüents. Les dades es diuen que al voltant d’una de cada cinc dones tindran un problema de salut mental durant l’embaràs o durant el postpart. Com hem comentat, la depressió i l’ansietat són les condicions més freqüents. Això si tenim en compte que, a Catalunya tenim al voltatn de 60000 naixements a l'any, calculem, que al voltant d’un 20%, és a dir, unes 12.000 dones necessitarien ser valorades i en molt casos, tractades.

Olga V.: La millora de la salut mental de les mares en el període perinatal forma part dels objectius de desenvolupament del mil·lenni de l'Organització Mundial de la Salut, per què és tan important, la salut mental perinatal?

Susanna S.: Perquè és un problema freqüent, que moltes vegades no detectem, i perquè estem parlant de la salut d’una mare també, del seu nadó i també de la família que hi ha a l’entorn aquesta mare i d’aquest nadó, que es preocupen per aquesta situació. Ser mare, o sigui el període de l’embaràs, és una de les situacions i després en el període del postpart, l’atenció que s'ha de donar el nadó és de fet de 24 hores, tots els dies de l'any, és a dir que, tenir cura d'una situació que va abasta tantes hores en la vida de les mares i dels nadons és una fonamental, és molt important.

Olga V.: I tot i ser una de les prioritats de l'OMS, és una de les grans oblidades?

Estel G.: Doncs segurament sí, això ha sigut així durant molts anys. De fet, la salut perinatal ha estat una oblidada per la ciència. Això implica que moltes generacions de dones han estat patint trastorn mentals durant els seus embarassos i els seu postparts sense ser ateses. Això, afortunadament, ha anat canviant els últims anys hi hagut interès  en estudiar què passa,  aquests problemes psicopatològics, i s'han creat doncs, s'han publicat molts estudis en aquest àmbit, tant de quina és la prevalença, la incidència, quins són els tractaments que funcionen, que són eficaços, etcètera, etcètera. També s'han creat societats científiques, grups de treball... això ha repercutit i ha millorat, o estem en el camí de millorar, tot el que seria l'atenció d'aquestes mares, i això és una bona notícia.

Olga V.:  Què és el que els passa a les dones? Tot i que ja ens heu donat algunes pistes abans?

Estel G.: Sí, per entrar una miqueta més en detall de coses que podem veure, doncs dependrà del problema que pateixin, però per exemple, si hi ha símptomes depressius, podem veure tristesa, podem veure manca d’il·lusió, ansietat, falta energia, tenir pensaments negatius, sentir-se culpable, tenir com moltes dificultats per prendre decisions que a vegades no són tan complexes, dormir malament, menjar malament, que això de vegades es confon amb lo que en una dona li pot passar quan acaba de tenir una criatura... A vegades també poden tenir, aquestes mares, dificultats per connectar amb un bebè que acaben de tenir, que a més a més desitjaven, o hi ha ocasions, a lo millor inclús tenir rebuig, tenir sentiment de que no se l'estimen prou. D'altres símptomes que també podem veure és més inquietud, preocupacions excessives, estar molt angoixada... és en aquest període una de les coses que veiem amb relativa freqüència és el que anomenem fugues d'impulsió, que són les preocupacions que poden tenir aquestes mares per fer mal al seu propi nadó. Apareixen pensaments que generen molta angoixa perquè les mares pensen que igual els podran agredir. En casos més greus hi ha pensaments més importants com “no vull continuar”, no voler continuar a la vida. Això és en els casos de més gravetat, per tant, parlar-ne és important, estar atent a la presència d'aquests símptomes i de d'ajudar i fer una intervenció.

Olga V.: I aquests símptomes que pateixen les mares com poden afectar al nadó?

Estel G.: Un podria pensar que si no tractem, doncs no passa res, que aquests símptomes milloraran i ja està. Això, s'ha demostrat que no sempre és així, sabem que si tenim algun problema psicopatològic tant a l’embaràs com al postpart, això pot afectar a la descendència. Les dones que tenen un problema psicopatològic ja durant l’embaràs, tenen més risc de tenir parts preterme, pitjors resultats neonatals, etcètera. Inclús, també les mares deprimides en el postpart, sobretot quan són aquests episodis que no es tracten i que esdevenen crònics, doncs poden tenir repercussions en el desenvolupament d’aquesta criatura i a la seva futura de salut mental.

Olga V.: I hi ha algun moment del procés perinatal que sigui especialment complicat?

Susanna S.: Més que complicat, és diferent. És evident que la cura en el moment de l'embaràs és una, té a veure amb com aquesta mare pot cuidar d’ella mateixa, de la seva la seva alimentació, d’ella mateixa, i en canvi, en el període del postpart, doncs aquí hi ha un altre element que és el bebè i que és el que cal cuidar i atendre. És a dir, que més que complicat, són moments diferents. El mateix que també en l’embaràs, en segons quin moment de l’embaràs, doncs els riscos són uns o altres. Però no hi ha un així específicament complicat.

Olga V.: I en general, les dones són capaces d’identificar que pateixen, per exemple, una depressió postpart? O encara se n’hauria de parlar més, per ser-ne més conscients d’allò que li està passant i que està vivint?

Estel G.: Doncs segurament n’hem de parlar molt més, encara. Existeix estigma relacionat amb la salut mental, i encara més en aquest període en el que culturalment s’espera que una mare se senti feliç. A les pròpies mares els costa molt d’entendre com, tot i que tenen un fill molt buscat, un fill molt desitjat, com és que no estic feliç?, com no sento aquell amor que em van dir que sentiria quan el veiés? Com és que no el veig tan preciós com me pensava que el veuria? Això fa que aquests sentiments es visquin amb molta vergonya, i amb molta culpa, i això fa que costi molt compartir-los i que costi molt de demanar ajuda, així que pateixen moltes vegades silenci, tot i que continuen atenent les criatures, tenint cura dels seus fills amb un sobreesforç. Per això parlar-ne és important i saber que allò que tu et passa, també li passa a altres persones, i que existeixen professionals que et poden atendre doncs, pot ajudar.

Olga V.: I que no se'n parli prou també dificulta que l’entorn se n'adoni del que està passant o, com no és la persona afectada potser detecten amb més facilitat l'estat d'ansietat o de depressió que està patint la mare?

Susanna S.: Jo diria que l’entorn també va despistat com la mare. Perquè l'entorn no espera aquesta reacció d'una mare que volia tenir una criatura en un context familiar en el que, a més a més, estaven tots encantats amb aquesta idea. Llavors, a l'entorn més aviat li costa detectar i a la vegada pot tenir una actitud com de dir “Bueno pues és normal, has sigut mare, et sent sobrepassada però tot això passarà” hi ha més aviat una actitud de condescendència i de no donar importància i de pensar que això és algo que passarà, que automàticament desapareixerà. No una cosa que pot passar, que li pot passar a qualsevol dona, que ho coneixem, que hi ha professionals preparats per tractar-ho, que podem intervenir, que podem ajudar, que poden demanar ajuda també el seu entorn... Jo crec que aquesta concepció no és la que es té, és més aviat de minimitzar o de no poder-ho viure.

Olga V.: La falta d’informació és un dels motius que explica aquesta infradetecció. N'hi ha d'altres?

Estel G.: Sí, segurament el que dèiem, aquesta manca d’informació, l'estigma, la vergonya o inclús la por. Por a que considerin que no soc una bona mare o que inclús se’m pugui treure la custòdia d’aquesta criatura. Tot això poden ser barreres pel diagnòstic i el tractament i segurament també n'hi ha d'altres que no tenen a veure tant amb les mares sinó amb els professionals del sistema, com pot ser doncs manca formació, manca de recursos, manca de dispositius especialitzats que poden dificultar aquesta detecció i aquest diagnòstic.

Olga V.: El maig es celebra la setmana de la Salut Mental Materna. Les xifres evidencien que el 75% de les dones embarassades on el primer any de postpart en tractor mental no són diagnosticades. Del 25% restant, només el 10% reben un tractament adequat a les seves necessitats. Què necessiten les dones amb problemes de salut mental perinatal?

Susanna S.: Bé, sobretot el que necessiten és una atenció especialitzada per professionals com els psicòlegs, els psiquiatres que estiguin formats en el que és la salut mental en aquesta etapa, en un embaràs i en el postpart. I això, a més a més, implica tenir en compte a la mare, però també tenir en compte el nadó, és una díada aquí, la que estem tractant i abordant. Hem de tenir en compte que és molt important el vincle també d'aquesta dona estableix amb el seu fill, hem de tenir en compte també com compatibilitza la seva vida familiar amb les intervencions que es faran. Hi ha alguns tractaments que són de caire farmacològic que també cal veure com es podran donar si aquesta mare està donant lactància o no, si està en un moment de l’embaràs, com això se li pot oferir... Per tant, el que cal són dispositius a la xarxa específics i amb professionals especialitzats en aquest tema.

Olga V.: Existeixen programes de prevenció que posin el focus de la salut mental de la mare?

Estel G.: A nivell nacional o a nivell de  Catalunya no existeixen programes implementats, sí que hi ha alguna iniciativa que probablement és específica d’algun centre de salut, però no estan implementats com a tal. Si que hi ha hagut, en aquests darrers anys, recerca en aquest camp, s’està provant l’eficàcia de diferents programes preventius i serà, segurament, una línia  i és una línia de recerca important en aquest moment.

Olga V.: Hi ha algun país que sí que tingui més tradició en el diagnòstic, el tractament dels problemes de salut mental perinatal i que impulsin polítiques preventives?

Susanna S.: Anglaterra, el Regne Unit i Austràlia són els països on tenen més tradició i on trobem més referències en la intervenció sobre aquesta àrea, en l’atenció a les dones, també els seus nadons, en la cerca de factors de risc i amb la implementació de programes que són per intervenir i també per fer recerca. En aquest sentit hi ha un dels programes que recuperem dels australians, que es diu What Were We Thinking? què és un problema de prevenció universal que està pensat per per prevenir els trastos mentals més freqüents, què són bàsicament els depressius i els d'ansietat i que els diferents estudis donen resultats que poden ser molt esperançadors per fer una prevenció en aquest sentit.

Olga V.: Per tant, aquí també podria ser útil, per les mares primerenques, no sé si també no-primerenques, aquest What Were We Thinking?

Estel G.: Això és el que està per veure. La nostra idea és intentar adaptar culturalment aquest programa en el nostre context, no només fer una traducció, sinó adaptar també el contingut i el format al nostre entorn i provar, d’alguna manera, a través d’un assaig clínic, si aquest programa és eficaç. Ens fa pensar que segurament serà útil no només per a les mares primerenques, però això s’haurà de comprovar i, d’alguna manera, en un primer moment hem mantingut i hem respectat aquest format inicial que estava destinat a mares primerenques.

Olga V.: Sí s'acabés demostrant que és eficaç, què caldria per tirar endavant el projecte? I qui s’hi hauria d’implicar perquè fos viable i acabés essent una realitat?

Estel G.: En aquest moment, per tirar endavant aquest projecte comptem amb el finançament de la Fundació La Marató que ens permetrà fer aquesta primera fase que seria d’adaptació i l’assaig clínic per comprovar la seva eficàcia. En el cas que es confirmés, que aquest programa és viable, que és eficaç, doncs segurament haurem de contactar amb els agents de salut per implementació igual que s’ha fet amb el protocol de detecció i que s’implementés a nivell global. Però això són decisions polítiques, també.

Olga V.: Estel Gelabert i Susanna Sobirà professores i investigadores del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona, moltes gràcies per haver pujat al vagó de la Ciència.

Estel G. i Susanna S.: A vosaltres.

Olga V.: I vosaltres, si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.