Malalties neurodegeneratives

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

 

Vagó de la Ciència

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental i en aquest ens centrem en la recerca en malalties neurodegeneratives. Per fer-ho, ens acompanya Lydia Giménez Llort, doctora en Psiquiatria, professora al Departament de Psiquiatria i Medicina Legal i investigadora principal del grup de recerca en Neurociència de la Conducta Translacional de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Hola, Lydia.

Lydia G.: Hola, encantada.

Olga V.: També estem amb Juan Fraile, que és biòleg i doctorand en bioquímica i biologia molecular i estudia els òrgans perifèrics en la malaltia de l’Alzheimer i en l’envelliment fisiològic.

Hola, Juan.

Juan F.: Hola.

Olga V.: Lydia, explica’ns, quines són les malalties neurodegeneratives més comunes?

Lydia G.: Doncs les més comunes són dues: per a la part cognitiva, la del pensament..., seria la malaltia d’Alzheimer, una demència, la més freqüent; i per la part més neurològica, motriu, amb afectació en aquest sentit, seria la malaltia de Parkinson. Totes dues amb una càrrega de malaltia molt alta, molt intensa i amb un curs molt lent, que pot abastar fins a deu anys; per tant, bastant greus des del punt de vista psicosocial, més enllà del que la malaltia, des del punt de vista biomèdic, suposa.

Olga V.: I és possible tenir una malaltia neurodegenerativa i tenir bona qualitat de vida durant els deu anys a què et referies?

Lydia G.: Les malalties van evolucionant, i justament és aquí on el model biomèdic es complementa amb el model biopsicosocial per intentar trobar una qualitat de vida que estigui ajustada a les necessitats de l’individu i de la seva família i que s’hi vagi adaptant progressivament. Aquesta malaltia, com altres que siguin cròniques, sempre impliquen un procés d’adaptació als nous escenaris i circumstàncies i, si això es fa, i es fa amb tota la cura, doncs es pot guanyar qualitat de vida respecte del que està desesperançat en aquest sentit.

Olga V.: Per tant, dependrà una mica de la fase de la malaltia i de com són capaços d’adaptar-s’hi.

Lydia G.: Sí, també la comprensió i el suport social de les institucions i de tota la societat en conjunt.

Olga V.: El 21 de setembre és el Dia Mundial de l’Alzheimer. Fa més d’un segle que es va descriure la malaltia. El 1906, Alois Alzheimer va descriure els símptomes del que més endavant es reconeixeria com la malaltia d’Alzheimer. És important una detecció precoç de la malaltia?

Lydia G.: És vital. És de vital importància perquè a l’inici de la malaltia els canvis que hi ha, biològics, i la seva implicació funcional estan en un estadi primerenc, molt concret, i si els poguéssim abordar des d’aquest punt seríem capaços d’alentir-ne la progressió. Malauradament, les dificultats estan a poder detectar aquests primers canvis, i quan hi intervenim, o quan som conscients que apareixen, estan ja en una fase més òbvia i, per tant, amb menys oportunitats de tenir èxit en aquest abordatge.

Olga V.: I quins són els signes d’alerta pels quals hauríem de dur al metge la persona que els pateix?

Lydia G.: Diguéssim que al llarg del cicle de vida coneixem molt bé quina és l’evolució natural del nostre funcionament, del funcionament humà. Per tant, dins d’aquestes pautes del que seria l’evolució natural, podem, de vegades, observar desajustos. Què passa? Que dins de l’envelliment, com que hi ha molta heterogeneïtat, la nostra involució és heterogènia. Moltes vegades, els primers símptomes poden confondre’s amb els naturals propis de l’edat. Però tothom que ha descobert un diagnòstic de malaltia neurodegenerativa, quan mira enrere pot, la majoria de les vegades, identificar aquell moment concret o aquella cosa concreta o aquell escenari concret en què es va adonar que allò ja no era normal.

Olga V.: A partir del moment que anem a un especialista, com es du a terme el diagnòstic?

Lydia G.: Els diagnòstics requereixen una exploració molt minuciosa de diferents indicadors, des dels punts de vista psicològic, biològic, fins i tot amb mostres biològiques que puguin ser mesurables, perquè el diagnòstic tingui el nivell de precisió que es requereix i permeti determinar en quin punt de la malaltia s’està, i si es té aquesta malaltia o si aquests canvis que s’estan observant des del punt de vista biològic es corresponen a una altra malaltia. I el mateix passa amb la psicologia.

Olga V.: Cada malaltia neurodegenerativa té uns efectes diferencials? És possible distingir-los?

Lydia G.: La dècada dels anys 90 va ser la dècada del cervell. S’hi va fer un gran esforç per buscar denominadors comuns de les neurodegeneratives, és a dir, coses que en totes elles són presents i, per tant, sabem que sí, que en l’àmbit cel·lular, tenen processos d’oxidació, d’inflamació, de resposta glial..., que són comuns, però cadascuna d’elles afecta un tipus cel·lular, un tipus de neurona concret i una zona concreta del cervell. Per tant, tenim mecanismes comuns entre elles de deteriorament, que són diferents dels propis de l’envelliment, i després, en funció de quina zona del cervell estan afectant, la simptomatologia està d’acord amb la funció d’aquella zona. Per tant, sí, hi ha trets diferencials i, justament, la tasca aquesta inicial és poder tenir indicadors de validesa predictiva per saber si allò que estem observant està en la mesura patològica suficient per dir si és un procés d’envelliment o ja estem en el rang de patologia que ens apunta cap a un primer diagnòstic.

Olga V.: Fins ara, les proves d’imatge i l’extracció de líquid cefalorraquidi són les eines de detecció que s’utilitzen per a l’Alzheimer. N’hi ha, o s’espera que n’hi hagi, unes altres que siguin menys cares, o menys invasives?

Lydia G.: Certament sí, serien les mostres de sang, per dues raons. La primera, perquè la punció lumbar és invasiva, perquè és costosa, perquè es necessita temps, però sobretot perquè si miréssim enrere, cent anys enrere, quan les analítiques rutinàries per controlar la nostra bona salut no existien, o existien de manera molt escassa, el guany que teníem a avançar en el coneixement de la salut de la persona, el monitoratge, era molt pobre. Aquest paral·lel és el que voldríem tenir ara, que en una analítica de sang es pogués dir “demanaré tres marcadors més, que tenen a veure amb aquesta malaltia o l’altra”, afegits a l’estàndard, per poder tenir una valoració del risc que s’està tenint. Això s’està fent en aquests moments, s’està avançant molt en aquest sentit, sobretot en la metodologia, en sistemes bioquímics, anàlisi química, que detectin aquestes petites molècules que estan en concentracions molt, molt, molt petites i que ara, en aquests moments, són molt difícils de detectar.

Olga V.: I l’anàlisi de sang seria suficient o, a més a més, caldrien altres proves diagnòstiques?

Lydia G.: La valoració funcional és primordial perquè, al cap i a la fi, el que volem és controlar l’impacte funcional en el funcionament de l’individu. Per tant, en el cas de la malaltia de l’Alzheimer, o qualsevol altra demència, la valoració neuropsicològica és imprescindible fins i tot per saber quin tipus d’intervenció podem oferir per alentir o minorar aquest progrés. La valoració neuropatològica, com està el nostre cervell en aquell moment, l’hem de fer amb una neuroimatge, amb una informació bioquímica dels líquids que tenen abast en aquest cervell, en aquest cas, líquid cefaloraquidi, o a la sang, perquè la barrera hematoencefàlica, malauradament, en aquestes etapes i en aquestes malalties s’obre i deixa anar més quantitat d’aquestes molècules, aquestes proteïnes, al corrent sanguini, i això ens permetria detectar que està avançant a un ritme o un altre.

Olga V.: El 5 de novembre és el Dia Mundial de les Persones Cuidadores. Quan algú pateix Alzheimer, les cuidadores són una peça clau. El benestar de la persones amb demència recau, sobretot, en els familiars o l’entorn proper. Però qui cuida les cuidadores o els cuidadors? Quines són les conseqüències en el benestar social, econòmic i emocional tant per a qui pateix una malaltia neurodegenerativa com per als seus cuidadors? Juan, explica’ns quins efectes té l’Alzheimer en la persona que el pateix.

Juan F.: El que passa és que aquests pacients estan molt afectats (pèrdua de memòria i pèrdua de llenguatge, entre altres funcions cognitives), cosa que desemboca en altres símptomes psiquiàtrics i psicològics que s’associen a aquesta malaltia i que també recauran sobre les persones cuidadores, com poden ser els trastorns del son, els canvis d’humor, l’apatia o la irritabilitat, exemples clars de tots aquests símptomes neuropsiquiàtrics i de la personalitat dels pacients.

Olga V.: Lydia, totes les persones amb Alzheimer presenten la mateixa simptomatologia i passen per les mateixes etapes?

Lydia G.: Les etapes estan categoritzades i gairebé tothom hi passa. Els símptomes clàssics: la pèrdua del seny, funcions superiors, la memòria... hi seran a totes les persones. Per això associem l’Alzheimer amb aquestes característiques, però, com deia en Juan, n’hi ha d’altres que són les més variables, els símptomes psiquiàtrics. No tothom tindrà símptomes depressius, encara que el 90 % sí, però algú se’n pot salvar. No tothom tindrà símptomes psicòtics, com si fos una esquizofrènia; el 40 % en tindran però un 60 % no. L’insomni també és bastant majoritari, l’apatia també, però hi ha com si fos un vano, una part bàsica molt, molt universal per a aquest tipus de malaltia, que ajuda a tipificar-la molt ràpidament. I després el mèrit dels psicogeriatres, dels neuròlegs psiquiatres que acompanyen el pacient i les seves famílies, és determinar aquest altre ventall, que és el que complica l’escenari clínic a la família i el que porta més càrrega de malaltia, fins al punt que, quan aquests símptomes estan més exacerbats, moltes famílies claudiquen perquè no poden assumir la dificultat que aquests símptomes psiquiàtrics afegits a la pèrdua de memòria i demència impliquen.

Olga V.: Juan, s’ha estudiat l’efecte de l’Alzheimer en altres òrgans a part del cervell?

Juan F.: Doncs la recerca sobre l’Alzheimer en òrgans perifèrics, com els anomenem, avui encara està començant, perquè en aquesta malaltia s’ha centrat la recerca en el cervell i, actualment, al nostre grup de recerca pretenem excedir aquesta recerca sobre el cervell i passar a investigar òrgans perifèrics. Ja tenim constància que el fetge podria ser-ne un dels afectats, però també valorem la possibilitat que altres òrgans també estiguin afectats.

Olga V.: I, actualment, hi ha fàrmacs capaços d’aturar la malaltia, o que permetin recuperar les pèrdues cognitives o una part d’aquestes?

Juan F.: Actualment, hi ha sis fàrmacs que et pot receptar el metge. Quatre estan enfocats a restaurar la simptomatologia o tornar aquesta capacitat perduda, però no tenen efectes en els canvis cerebrals, en els canvis bioquímics i neurològics de la malaltia. Aquests fàrmacs no permeten aquests canvis, però hi ha dos fàrmacs més que sí que ho permeten. El pitjor d’aquests dos fàrmacs és que s’haurien de començar a prendre en una fase molt inicial de la malaltia per poder pal·liar aquests canvis que es van produint. De tota manera, avui dia cap fàrmac que es recepti per a l’Alzheimer no retardarà la malaltia; simplement es pot pal·liar una mica, però mai no es tornarà a l’estat inicial.

Olga V.: A hores d’ara se sap si és una malaltia hereditària?

Juan F.: En el cas de l’Alzheimer, n’hi ha de dos tipus: el familiar o genètic i l’esporàdic. El familiar o genètic sí que té base genètica, per això en diem familiar. És el menys majoritari a la població i sí que s’heretaria, passaria de pares a fills i cursaria amb un Alzheimer molt precoç: tindríem Alzheimer al voltant dels 30 anys, edat en què ja es començarien a veure els símptomes de fases avançades de la malaltia. Però el majoritari a la població és l’Alzheimer esporàdic, amb gens que et poden donar cert risc a desenvolupar la malaltia i l’heretabilitat d’aquests gens; el que tu heretes és el risc de desenvolupar la malaltia, però no la malaltia com a tal.

Olga V.: Les demències cursen igual en dones que en homes? Tenen el mateix tant per cent?

Juan F.: No. Sempre hi haurà una diferència entre homes i dones. En el cas de l’Alzheimer, la incidència és més gran en dones que en homes.

Olga V.: I se sap per què?

Juan F.: Encara no se sap a què es deuen aquestes diferències. Es té la hipòtesi que podria ser per l’esperança de vida de les dones; com que és més llarga, això faria que hi hagués més deteccions i més diagnòstics en elles que no pas en ells. També podria ser per la càrrega hormonal de les dones. Però encara no se sap exactament a què es deu aquesta diferència.

Olga V.: Lydia, com es poden acompanyar les famílies que tenen cura d’una persona amb una malaltia com l’Alzheimer?

Lydia G.: Doncs amb la comprensió. Conèixer la malaltia i la càrrega de malaltia que suposa és la millor manera d’ajudar-les. Tenir present que, al costat d’una persona que tingui qualsevol malaltia crònica (en aquest cas parlem de salut mental, però podria ser qualsevol altre problema de salut crònic), hi ha una càrrega de malaltia que afecta també la persona que l’acompanya i que fa que aquesta persona deixi d’existir. La persona cuidadora se sent sola, se sent incompresa, deixa de ser ella mateixa per ser la cuidadora de l’altre. I hi ha una pregunta clau: per què aquesta persona està cuidant? Aquesta seria la millor manera d’ajudar. Preguntar-se per què ella està cuidant: perquè l’estima, perquè s’hi sent obligada... No hi ha una resposta, hi ha un popurri de respostes... Però entendre els perquès ens pot donar l’oportunitat d’ajudar-la. Perquè si ho fa perquè s’hi sent obligada, perquè se sentiria culpable de no fer-ho, potser la nostra actitud pot ajudar a fer que se senti menys culpable i la mateixa activitat de cuidar que farà la viurà d’una altra manera, amb un altre esperit. El significat d’allò que està passant, l’escenari: és molt important acompanyar-los en aquest sentit.

Olga V.: Lydia Giménez Llort, doctora en Psiquiatria, i Juan Fraile, doctorand en bioquímica i biologia molecular, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Lydia G.: Moltes gràcies a vosaltres.

Juan F.: Gràcies.

Olga V.: I vosaltres, si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.