Trastorns de conducta

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

 

Vagó de la Ciència

 

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental, i en aquest capítol ens centrem en els trastorns de conducta. Per fer-ho, ens acompanya Rafael Torrubia, doctor en Filosofia i Lletres, professor del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal, coordinador del grup de recerca Laboratori Humà i investigador de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hola, Rafael.

Rafael T.: Hola.

Olga V.: També ens acompanya Beatriz Molinuevo, doctora en Psiquiatria i professora del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal i també investigadora de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hola, Beatriz.

Beatriz M.: Hola.

Olga V.: I una tercera convidada és Anastasiya Ivanova, professora del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal i investigadora de l’Institut de Neurociències i membre del grup de recerca Laboratori Humà de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hola, Anastasiya.

Anastasiya: Hola.

Olga V.: Rafael, quines són les principals línies de recerca que dueu a terme al Laboratori Humà?

Rafael T.: A nosaltres ens interessa l’estudi de les bases biològiques, de les trajectòries evolutives i dels processos psicològics bàsics relacionats amb els problemes de conducta, la conducta agressiva i altres trastorns relacionats amb aquestes conductes, o també les conductes prosocials.

Olga V.: I quins són els trastorns de conducta més habituals?

Rafael T.: Els trastorns de conducta més habituals són el trastorn negativista desafiant i el trastorn de conducta pròpiament dit.

Olga V.: Quina és la prevalença del trastorn de conducta en infants i adolescents? Quan es considera que hi ha un trastorn de conducta? És suficient que les criatures no s’ajustin al comportament que se n’espera? O això serien problemes o conductes puntuals? Rafael, quan hauríem de considerar que hi ha un trastorn de conducta?

Rafael T.: Un trastorn de conducta és un diagnòstic clínic que implica la presència de diferents tipus de problemàtiques que tenen en comú que causen malestar en la persona i en el seu entorn. Aleshores, dins d’aquest conjunt del que anomenem problemes de conducta, tenim el trastorn negativista desafiant i tenim el trastorn de conducta pròpiament dit. Quan considerem que hi ha trastorn de conducta? Doncs quan es comprova que aquell noi o aquella noia, després d’haver seguit una avaluació exhaustiva, compleix criteris per a aquest tipus de trastorn. Els criteris són amplis i complexos i l’avaluació també és complexa.

Olga V.: I quina n’és la prevalença? Se sap?

Rafael T.: La prevalença depèn de quina sigui la font d’informació que utilitzem. Una cosa és agafar mostra clínica i una altra cosa és agafar mostra de la comunitat, mostra comunitària, etc. Depenent d’això, per exemple, pel que fa al trastorn negativista desafiant, tindríem que, entre les edats de 2 i 5 anys, quant a la prevalença en la població general, els estudis ens diuen que estaríem entre un 6 i un 13 % de casos. Però si anem a edats entre 4 i 17 anys, aquesta prevalença estaria al voltant del 3,3 %. O, si el que considerem és la presència del trastorn negativista al llarg de tota la vida, tindríem que aproximadament un 10 % de les persones han tingut un trastorn negativista desafiant en algun moment de la vida. Pel que fa al trastorn de conducta, també, com sempre, hi ha una gran variabilitat en funció de quina sigui la font d’informació, en funció de quina sigui la persona que està avaluant, etc. Trobaríem que, a la infància, aquestes prevalences estarien entre un 1,8 i un 16 % en població masculina i entre un 0,8 i un 9,2 % en població femenina (més o menys la meitat). En general, pel que fa als trastorns de conducta específicament, la prevalença és clarament més alta en nois que en noies.

Olga V.: I se sap per què?

Rafael T.: Hi ha molts factors. Probablement hi ha alguns aspectes que tenen a veure amb la biologia i d’altres de relacionats amb la cultura: és una barreja de factors culturals i biològics.

Olga V.: I aquests problemes de conducta són més habituals en algun moment vital concret?

Rafael T.: Sí, òbviament. L’etapa de la vida en què és més freqüent trobar problemes de conducta és la infància i l’adolescència. Hem de dir que, normalment, comencen abans els trastorns negativistes desafiants: tindríem una edat d’inici mitjana de 5 anys, 5 anys i mig. I, llavors, més endavant, cap als 9-10 anys, tindríem l’inici dels possibles trastorns de conducta. Però després, quan hi ha una prevalença més alta d’aquests trastorns és a l’adolescència.

Olga V.: Beatriz, els no professionals, les famílies, abans de tenir el diagnòstic del professional, com poden saber si el que li passa al seu fill és un trastorn de conducta o en realitat és que és molt entremaliat, o té certa tendència a posar a prova els límits?

Beatriz M.: És una pregunta interessant. Si la família té dubtes és important que consulti un professional. Hi ha conductes que són pròpies de l’ésser humà i a mesura que anem evolucionant, anem madurant, intervenen altres persones, altres adults que ens ajuden a socialitzar-nos, i aquestes conductes van variant. Si veiem que hi ha un clima intens a la família, si hi ha dubtes en algun entorn de la vida del nen o nena, és important consultar un professional per poder fer un seguiment dels comportaments. Si hi ha intensitats, hi ha persistències, la família no entén el que està passant o no sap com respondre-hi, és important fer una consulta.

Olga V.: Els problemes de conducta perduren en el temps?

Beatriz M.: Els problemes de conducta poden perdurar en el temps. És a dir, no podem tractar igual els nens i nenes que presenten problemàtiques de conducta, perquè són diferents. Hi ha nens i nenes que poden evolucionar bé al llarg del temps, amb o sense intervenció, i, evidentment, hi ha un percentatge de nenes i nens en què els problemes sí que perduren al llarg del temps i, a més a més, això els posa en situació de risc d’expressar problemes també després en l’edat adulta, problemes de personalitat, que puguin derivar en trastorn antisocial de la personalitat, fins i tot presentar psicopatia o altres tipus de problemàtiques psiquiàtriques.

Olga V.: I com afecta el trastorn de la conducta la persona que el pateix, ja no pensant en quan es faci adulta, sinó en aquesta infància i adolescència? I també com afecta el seu entorn?

Beatriz M.: Al seu entorn, afecta els iguals, la família, i pot afectar en l’àmbit escolar, les persones de referència. Pel que fa a la persona, hem d’entendre que hi ha diversos tipus de nens i nenes, que a alguns els pot afectar perquè el seu perfil es caracteritza per tenir més problemes de regulació emocional i això també afecta la manera de funcionar en el seu ambient i els genera malestar propi. I hi ha altres perfils que poden tenir determinades característiques que els fan menys sensibles i, per tant, no presenten malestar propi, però sí una interferència en àrees importants de la seva vida: família, social...

Olga V.: I pot tenir altres implicacions socials o econòmiques?

Beatriz M.: Sí. Com dèiem abans, és important situar-nos en l’etapa primerenca de les criatures. Per tant, ens hem d’imaginar que si comencen a aparèixer aquests comportaments de manera més persistent, més intensa, hi ha risc que, per exemple, vagin canviant d’escola, que hi hagi aïllament social, que puguin ser excloses de determinades activitats extraescolars... En definitiva, que d’alguna manera no puguin fer la vida habitual i esperable en les criatures de la mateixa edat. I pel que fa a l’aspecte econòmic, hem de pensar també en els recursos que es necessiten per intervenir, que es poden donar des de les institucions o que la família necessita per poder abordar des d’una edat primerenca aquesta problemàtica.

Olga V.: Cada vegada hi ha més famílies que presenten dificultats per gestionar el comportament dels seus fills. Potser hi té alguna cosa a veure la societat de la immediatesa, que ens empeny cap a l’individualisme i la poca tolerància a la frustració? Els problemes de conducta tenen fonaments neurobiològics i neuropsicològics? Explica’ns què passa al nostre cervell, Beatriz.

Beatriz M.: És important tenir en compte que aquesta problemàtica té associada una sèrie de correlats biològics i que és important tenir en compte també la genètica. Cal no perdre de vista que pot haver-hi una vulnerabilitat genètica, però s’ha de tenir en compte també la interacció amb l’ambient, perquè aquesta epigenètica pot realment explicar què està passant en el nen o nena. Pel que fa al funcionament del cervell, sí que hi ha determinades àrees, concretament en el còrtex prefrontal, que es desenvolupen més tard, més cap a finals de l’adolescència. Són unes àrees relacionades amb la planificació, amb el control dels impulsos, de les emocions, i hi ha diversos estudis que ens indiquen que pot haver-hi alguna afectació en aquesta zona i també una altra que està més relacionada amb el centre de les emocions, concretament amb l’amígdala, en què hi ha una alteració del funcionament que pot ajudar a entendre aquesta dificultat de gestió emocional i conductual.

Olga V.: Quines són les eines que existeixen per dur a terme el diagnòstic? Com es determina que algú pateix un trastorn de conducta?

Beatriz M.: És important tenir en compte que tenim una sèrie d’orientacions o criteris diagnòstics internacionals, perquè és important tenir un llenguatge comú entre professionals i famílies que han de tractar i treballar amb aquests nens i nenes. Després és important tenir en compte que la metodologia és diversa, perquè tenim des d’entrevistes, qüestionaris, proves... És important que l’avaluació sigui diversa i que es tinguin en compte diverses fonts d’informació.

Olga V.: Anastasiya, és possible prevenir aquests trastorns de conducta?

Anastasiya I.: Sí, i en aquest sentit és molt important actuar a molts nivells: des d’abans del naixement, en el període perinatal i durant tota la infantesa i l’adolescència. La prevenció és molt important precisament per poder evitar l’aparició, la cronificació i, per tant, conseqüències greus personals, familiars i socials. Hi ha infants que viuen adversitats en etapes crucials del desenvolupament i que estan realment en situació de risc. Per això, és important que hi hagi prevenció per tal de compensar aquests factors de risc. Per exemple, sembla que es pot generar un cercle viciós entre els problemes de conducta i les pràctiques parentals: els infants amb trets temperamentals o de personalitat de risc podrien ser un repte per als seus cuidadors i es posarien en marxa algunes pràctiques parentals com el càstig físic, la inconsistència en la disciplina o l’escàs monitoratge o supervisió; aquestes pràctiques, al seu torn, podrien empitjorar tots aquests problemes de conducta.

Olga V.: Ara feies referència a la prevenció. Caldrien estratègies de promoció de la salut i de prevenció?

Anastasiya I.: Sí, és clar. Això precisament seria el futur, com comentava. És important tant evitar els factors de risc com també promoure l’adquisició d’hàbits de vida saludables. En aquest sentit, la recerca ens ha ensenyat que diversos programes de prevenció poden ser eficaços. Per exemple, hi ha programes de prevenció adreçats als factors de risc que provenen de la família. Podrien ser programes educatius per a pares i mares que es basen a donar-los suport des d’abans del naixement de la criatura sobre hàbits de vida saludable (hàbits alimentaris, hàbits higiènics, evitació del consum de substàncies, etc.). També hi ha entrenaments per a pares: s’hi ensenyen certes pautes per controlar i regular una mica el comportament dels infants. També hi ha altres programes que ensenyen als nens i nenes a millorar les seves habilitats socials, a resoldre situacions conflictives, sense l’agressió, per exemple. Tots aquests programes poden ser bastant importants com a prevenció.

Olga V.: Un cop fet el diagnòstic, quin tipus d’acompanyament necessiten? Psicològic, farmacològic...?

Anastasiya I.: En general, els tractaments haurien de ser psicològics multimodals. Els programes multimodals solen ser més efectius que les intervencions basades en una única modalitat. Normalment, aquests tractaments són personalitzats, és a dir, s’adapten els tipus de tractament més adients en funció de les característiques i les necessitats dels nens. Es recomana que els tractaments s’apliquin a casa, a l’escola i a la comunitat. Precisament per això s’hi inclouen intervencions amb famílies, amb els joves, amb els iguals..., i a l’escola. També, en cas necessari, s’hi podria integrar el tractament de problemes comòrbids, com per exemple l’ansietat o el TDAH (que solen ser comòrbids amb els problemes de conducta).

Olga V.: Rafael Torrubia, Beatriz Molinuevo i Anastasiya Ivanova, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Rafael T., Beatriz M. i Anastasiya I.: Moltes gràcies.

Olga V.: Si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.