Trastorn d'ansietat

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

 

Vagó de la Ciència

 

Olga: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental, i en aquest capítol ens centrem en l’ansietat. Per fer-ho, ens acompanya Antoni Bulbena Vilarrasa, catedràtic de Psiquiatria, director del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona i fundador de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut Mar.

Olga: Hola, Antoni.

Antoni B.: Encantat de pujar al Vagó amb vosaltres.

Olga: És el mateix l’ansietat que l’angoixa?

Antoni B.: Doncs avui en dia es considera que és el mateix. Normalment en llatí i en moltes llengües angoixa és la part més física i ansietat és la part més mental, però, com que en anglès no es distingeixen, avui pràcticament són sinònims.

Olga: Què és l’ansietat? Què passa quan salta aquest sistema d’alarma?

Antoni B.: Tots els éssers vius, els éssers humans també, tenim un sistema d’alarma que està dirigit a copsar els perills, les amenaces, el que pot anar malament, i, quan respon per a l’entorn va molt bé. Però de vegades aquest sistema o capta massa informació negativa o produeix efectes massa grans o bé fa que s’eviti el perill, i genera respectivament patiment, angoixa o fòbia i pors. Quan aquest sistema va malament alguna de les tres funcions va malament.

Olga: I ara hi ha més gent que pateix ansietat o és que se’n parla més?

Antoni B.: Segurament n’hi ha una mica més, d’efecte d’ansietat. Per exemple, en èpoques de la covid va haver-n’hi molta més incidència, però bàsicament la proporció d’ansietat és bastant alta. Concretament, en el tema dels trastorns, a totes les cultures més o menys cap al 15-20 % de persones en algun moment de la vida tenen ansietat.

Olga: Quant als indicadors de benestar i progrés social a Catalunya que l’IDESCAT va publicar al principi de 2023, ens ha sorprès que a l’apartat “Salut” apareixen a la mateixa entrada l’ansietat i la depressió. Hi llegim: “adults amb problemes de depressió o ansietat”. Tenen aspectes en comú, l’ansietat i la depressió? Hi ha vasos comunicants entre l’una i l’altra?

Antoni B.: Sí, efectivament. Sobretot quan parlem de trastorns, quan hi ha un problema d’ansietat més sovint hi ha depressió. Hi ha un cert solapament. Però és important distingir-ho, perquè l’ansietat és la por, el neguit, és l’anticipació, és el patidor o patidora. Té depressió qui està en pena, no veu amb perspectiva i té una visió negativa de tot plegat. Òbviament, molt de temps d’ansietat obre la porta a una depressió, però són coses diferents.

Olga: Ara feia referència al trastorn. L’ansietat es pot convertir en un trastorn, per tant. Amb quina freqüència s’haurien de tenir crisis d’ansietat per considerar que ha passat a ser un trastorn?

Antoni B.: Les crisis d’ansietat, quan són més de tres en un període d’un mes aproximadament, o bé quan es repeteixen diverses vegades, o quan l’efecte és molt intens, ja es consideren un trastorn, perquè sabem que són les parts més biològiques del trastorn. És altament hereditari i curiosament passa més en edats joves. Els atacs d’angoixa o de pànic, com es diuen més ara, apareixen més en gent jove. El que té atacs de pànic als 20 després pot fer un estat depressiu i després té algunes conductes fòbiques, o sigui que en la mateixa història va fent l’aparició l’angoixa de diferents maneres.

Olga: Per tant, infants i joves també poden patir ansietat.

Antoni B.: Sí. Tots sabem que els nens petits tenen por de la foscor i una sèrie de pors que a poc a poc van superant. N’hi ha una de més delicada, que és l’ansietat per separació: quan el nen o nena de cop es troba sol a l’habitació i té una situació de molt de neguit. Fora d’aquesta, les pors en nens són bastant habituals i, després, ja amb l’edat varien. No hi ha crisis d’angoixa abans dels 12 anys, però en veure que un nen té por s’ha de vigilar perquè, com us deia, és una part bastant biològica: hi ha nens i nenes més predisposats.

Olga: Hi ha unes edats o etapes de la vida en les quals es donen més casos d’ansietat?

Antoni B.: Quant als atacs de pànic, concretament, que ara comentàvem, la mitjana d’aparició és als 22 anys i sempre més en dones que en homes, i això més o menys dura fins als 40. Després d’això què queda? Doncs queda la persona patidora amb símptomes físics que són difícils d’organitzar, aspectes caracterials d’intolerància i sobretot, com veurem, una mica de sensibilitat amb moltes coses. Això és el que queda. En la vida també hi ha avantatges: una de les coses que estem estudiant al meu grup i amb bons resultats és si les persones amb angoixa tenen avantatges. La resposta és que sí. És a dir, que el fet que unes persones tinguin aquest sistema d’alarma tan disparat en moments de tensió, moments de batalla, moments de guerra, fa que aquestes persones siguin millors que les altres. Ara, quan no hi ha batalla els costa molt frenar.

Olga: Quins són els símptomes quan hi ha un atac d’ansietat?

Antoni B.: Durant uns minuts, molt desagradables, la persona sent una sensació de malestar, falta de respiració, palpitacions, sudoració... Ens dona la impressió que estem a punt de morir o que estem perdent el cap, i per a la persona és un dels pitjors moments que hi ha a la vida. Uns quants minuts després, la persona queda una mica esgotada i en un moment molt complicat. Un atac de pànic dura uns 5 minuts, però després et deixa bastant esgotat.

Olga: Els símptomes varien si es tracta d’una crisi puntual o si ja s’ha convertit en un trastorn?

Antoni B.: Com us deia, els símptomes d’angoixa molt sovint es lliguen amb fòbies, és a dir, si hem tingut un atac de pànic en agafar el metro o l’autobús, en sortir de casa, en un túnel o passant un pont, després el cervell no ens deixa passar per allà i, per tant, ens costa molt tornar en un lloc que sigui sortir de casa, anar a El Corte Inglés i aquests llocs amb aglomeracions, a llocs estrets... El cervell no t’ho pregunta, però notes quan t’hi acostes que estàs malament. Clar, això, si pares l’angoixa i fas un reentrenament, ho recuperes, però el problema és que un atac de pànic quasi sempre dispara moltes coses, com una taca de tinta que t’afecta a molts llocs.

Olga: Les persones poden tenir una predisposició a patir trastorns d’ansietat?

Antoni B.: Sí. De fet, els grans trastorns clarament són molt hereditaris. Algunes fòbies s’aprenen, però hi ha una predisposició. És un tema que hem treballat bastant, i sí, hi ha persones que hi tenen més predisposició. És aquest 15 % que hi ha a totes les cultures.

Olga: Ets un referent internacional en la relació entre la síndrome d’hiperlaxitud articular i els trastorns d’ansietat. Un dels teus descobriments més rellevants és identificar la relació que hi ha entre ells. Què conclou la recerca?

Antoni B.: Doncs vam trobar que, a les persones que jo diagnosticava a l’hospital d’ansietat, un col·lega reumatòleg els posava el segell de la laxitud articular, de la qual jo ja recordava poc què era. Ara ja hem treballat molt en aquest tema i veiem que, curiosament, en aquest trastorn, que és un trastorn hereditari, pel que fa al teixit connectiu —molt sovint ni es nota, la gent no se n’adona—, doncs, resulta que hi ha persones que tenen molta més flexibilitat i alhora molta més angoixa. Ara hem fet un model en el qual incloem també allò que us deia abans: són més sensibles clarament. Noten més el temps, noten més les olors (hem fet una altra tesi sobre això), noten més els sorolls, és a dir, tenen una enorme sensibilitat. I a més a més, són molt bons quan hi ha moments de tensió, tothom els crida quan la cosa va malament. Ara, molt sovint no poden parar. I, finalment, arriben a llocs als quals altres no arribaríem. Us sorprendria veure les persones, inclús molt conegudes, que tenen això i en canvi són molt brillants: esportistes mateix, futbolistes d’alt nivell que han tingut atacs d’angoixa i, en canvi, arriben a ser líders mundials o altres esportistes. Insisteixo que l’aspecte negatiu hi és, però també hi ha un aspecte positiu, que estem estudiant.

Olga: Les persones que són hiperlaxes poden fer alguna cosa per posar traves a aquesta predisposició a patir ansietat?

Antoni B.: Bé, ens han ensenyat que —els metges ho tenim una mica oblidat— el tractament físic, és a dir, cuidar bé el cos funciona (els que van inventar el ioga eren laxos que van descobrir una manera fantàstica de tractar-se, no sabien ni el que era la laxitud...). El que hem après com a metges és que, si tractes bé el cos, les persones responen millor al tractament. Per tant, a banda de medicaments o psicologia, has de tractar el cos, en aquests casos.

Olga: Hi ha altres perfils de persones que pateixin o que tinguin més predisposició a patir ansietat? Ara estic pensant, per exemple, en les persones altament sensibles.

Antoni B.: Sí, és que, de fet, el que hem descobert clarament i n’hem fet un model, un fenotip, com una nova malaltia, és la hipersensibilitat: una sèrie de característiques de personalitat que són això: problemes per dormir, símptomes depressius..., però també coses bones, i la laxitud. Hem vist que tot sovint aquest fenotip inclou símptomes físics i mentals, bons i dolents (això ho hem fet amb la companyia i presència dels pacients). I sí, us puc assegurar que pràcticament, si no totes, pràcticament el 90 % de les persones amb ansietat, quan els preguntes regularment sobre la sensibilitat, simplement en tenen més. De fet, ho vam estudiar perquè els pacients m’ho deien. L’avantatge de ser acadèmic és que t’ho diuen i ho preguntes i ho estudies... Tens eines per fer-ho. O sigui, això és una cosa que els pacients m’han ensenyat i jo ho he estudiat.

Olga: Amb Antoni Bulbena Vilarrasa, catedràtic de Psiquiatria, estem parlant de l’ansietat i l’estrès. Amb la pandèmia es van aguditzar els problemes de salut mental que afecten els més joves, entre els quals l’ansietat i la depressió. Quina relació té l’ansietat amb els estils de vida actuals? Tot i que la pandèmia és evident que era una anomalia, però condicionava, era un estil de vida molt particular.

Antoni B.: Sí, de fet, a la covid va passar una cosa interessant, i és que van augmentar molt els casos d’ansietat i alguns, per cert, d’una manera crònica. Però, què va passar? Què ens va donar la covid? Precisament, els enemics de l’ansietat: ens va donar ambigüitat, ens va donar percepció d’amenaça i ens va donar una certa impotència. Són tres elements que, evidentment, posen el nostre sistema de radar totalment en marxa i això, fins que no s’ha anat recuperant, no ha anat millorant. Però, és clar, en qualsevol estat, si hi ha ambigüitat, si tens sensació d’amenaça i, a més, una certa impotència de resposta, això ens va posar l’alarma molt disparada, i probablement per això es va disparar l’ansietat. Quant a l’estil de vida, precisament aprofitant aquest model, augmenta l’ansietat qualsevol cosa que et generi una sensació d’ambigüitat (per exemple, quan no pots pagar a final de mes), d’amenaça (per exemple que et puguin desnonar) i d’impotència per afrontar tot això.

Olga: Un cop tenim una situació d’ansietat, quins són els tractaments més efectius, si és que n’hi ha?

Antoni B.: Sí, de fet, estem bastant armats en això. Quan una persona té aquesta predisposició, és molt important saber medicar-la, perquè aquests elements són automàtics, no et pregunten. Però, evidentment, hi ha dos elements psicològics: un és fer entrenament. La por et fa perdre la possibilitat de poder sortir lliurement al carrer (en el cas de l’agorafòbia), doncs has de fer un entrenament per recuperar aquesta llibertat. L’altre tractament psicològic és entendre una mica més el mecanisme psicològic. Això és molt important saber-ho, també. I finalment, com us deia, l’aspecte corporal, que és molt important. Tenim moltes eines i és molt important que es faci, perquè molt sovint no es diagnostica, l’ansietat. És molt important identificar-la i trobar algú que t’ajudi a orientar aquestes coses.

Olga: Per tant, un cop hi ha el diagnòstic, és important que hi hagi aquest acompanyament psicològic, potser psiquiàtric també?

Antoni B.: Sí, psiquiàtric, perquè, de fet, podem utilitzar més coses, no és només un tema psicològic, sinó també mèdic. Un psiquiatre és metge, també pot fer coses. Tot sovint has d’utilitzar també elements, com us deia abans, de tipus físic. Això es fa massa poc i és molt important que hi hagi activitats físiques, perquè amb això els pacients responen millor al tractament.

Olga: L’acompanyament familiar, el suport del teu entorn, també és important?

Antoni B.: Sí. Què fa la família? Protegeix o no protegeix? Atabala o no atabala? Això són extrems que a totes les famílies passen. És important saber que no t’has de passar a l’hora de protegir la persona, però que tampoc no has d’abandonar-la. Són els dos extrems que en qualsevol sistema has de controlar. Per tant, que la família no estigui en un extrem o en l’altre és crucial perquè el nen, la persona, tingui una vida més saludable.

Olga: Antoni Bulbena Vilarrasa, catedràtic de Psiquiatria, director del Departament de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, gràcies per pujar al Vagó de la Ciència.

Antoni B.: Encantat.

Olga: Si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.