Fibromiàlgia

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Vagó de la Ciència

Olga: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental i en aquest ens centrem en la fibromiàlgia. Per fer-ho, ens acompanya Joan Deus, doctor en Psicologia, catedràtic del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la UAB, coordinador de l’Àrea Assistencial de Psicologia i Logopèdia de la UAB i investigador principal del grup de Neuroimatge i Dolor de l’Hospital del Mar.

Hola, Joan.

Olga: I també ens acompanya Juan Vicente Luciano, doctor en Psicologia, professor i investigador del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del grup de recerca Investigació Psicològica en Fibromiàlgia i Dolor Crònic.

Hola, Juan Vicente.

Juan Vicente L.: Hola.

Olga V.: Què és la fibromiàlgia? Una malaltia, un trastorn, una síndrome?

Juan Vicente L.: Doncs és una bona pregunta. Jo crec que tots els investigadors i clínics considerem que la fibromiàlgia és una síndrome. Una síndrome caracteritzada principalment per dolor crònic, fatiga, deteriorament cognitiu, el que es diu fibrofog, distrès emocional i problemes de son, i tota una constel·lació addicional de símptomes, com et deia.

Olga V.: I des de quan se sap que existeix?

Juan Vicente L.: L’existència no és nova, és des de fa molt de temps, aproximadament el 1904, és a dir, el segle passat, però inclús abans ja va haver-hi alguns autors que van proposar termes diferents, com la fibrocitis, en el sentit d’un procés inflamatori, i tenim dades, inclús imatges, de dones del renaixement en què s’exposen molèsties físiques assenyalant el dolor en determinades parts del cos. Per tant, no és una malaltia nova realment, sinó que s’hi ha donat una identitat nova des de fa aproximadament uns cent anys.

Olga V.: Hi ha diferents tipus o graus d’intensitat?

Juan Vicente L.: Sí, és clar que sí. Hi ha un instrument principal, que és el més típic per mesurar el deteriorament en la fibromiàlgia, que és el Fibromyalgia Impact Questionnaire, que diu que hi ha diferents nivells de deteriorament en aquesta síndrome, des de formes més lleus de la síndrome fins a formes més greus.

Olga V.: I tenir fibromiàlgia suposa sempre tenir dolor crònic? Dèieu que hi ha uns paràmetres, però tot i així tothom percep el dolor de manera diferent: el que potser li fa molt mal a un, si infringíssim la mateixa força, en aquest cas per intentar produir el mateix dolor, un altre el sentiria completament diferent.

Juan Vicente L.: Sí, així és. Si hi ha una experiència molt subjectiva en els éssers humans, sens dubte, és la percepció del dolor. Ve influenciada per entorns sociodemogràfics, psicosocials, biològics... És a dir, és multifactorial. Però és important assenyalar, com el meu company Joan Deus dirà més endavant, que, a través de tècniques de neuroimatge, es poden veure determinades àrees que s’activen quan hi ha dolor. És a dir, es pot veure el dolor amb neuroimatge.

Olga V.: El 12 de maig és el Dia Mundial de la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica. A Catalunya hi ha entre 180.000 i 270.000 persones que pateixen fibromiàlgia. El 80 % són dones, amb una mitjana d’edat de 57,9 anys, i en el cas dels homes se situa en els 45,6 anys. Com es determina que algú té fibromiàlgia? Quins en són els símptomes? Abans dèieu sobretot dolor, però passen moltes altres coses.

Joan D.: En aquest cas és important entendre que la síndrome de la fibromiàlgia s’ha de fer a través d’un diagnòstic d’exclusió. Què vol dir això? Vol dir que s’han d’excloure altres causes que puguin explicar o justificar aquella simptomatologia. Per tant, quan no podem explicar el dolor, no podem explicar la fatiga i no podem explicar tots els altres símptomes que defineixen la malaltia, podem sospitar que aquesta pacient té una fibromiàlgia, que normalment debuta, normalment, no sempre, a través d’un estressor vital, com pot ser donar a llum, una situació laboral estressant o qualsevol esdeveniment vital que la persona visqui d’una manera estressant.

Olga V.: I com veieu què passa al cervell d’una persona amb fibromiàlgia? A través de les neuroimatges a les quals feia abans ell referència?

Joan D.: Efectivament, ho veiem a través de tècniques de neuroimatge funcional, en concret la ressonància magnètica funcional. De fet, la primera tècnica i primer article que ens parla d’això és de 2000, fa escassament 23 anys.

Olga V.: Fa poc.

Joan D.: Exactament. Per part d’un psicòleg americà, Grazielly, apareix el 2002 un altre article, i en el nostre estat, el primer article publicat és el nostre, a l’Hospital del Mar, el 2006, en una revista de divulgació científica en la nostra llengua, però que va ser un referent a escala nacional i internacional. I vam poder veure aquesta imatge, que és el cervell que se’ns activa, tot el que és la xarxa del dolor quan apliquem 4,5 quilograms de pes a la pacient, que en un subjecte normal, sa, no li provocaria aquesta resposta.

Olga V.: Sembla que hi ha moltes idees preconcebudes sobre la fibromiàlgia: que potser no n’hi ha per a tant, que la persona que la pateix es queixa més del compte… Que hi hagi la possibilitat de mesurar i tenir evidències del dolor crònic que pateix una persona l’ajuda a entendre el que li passa?

Juan Vicente L.: Sens dubte, tenir el diagnòstic dona certa certesa de cara al futur. Però és important dir que és una síndrome molt estigmatitzada dins de la comunitat mèdica, perquè el diagnòstic no és clar del tot, han anat canviant amb el temps els criteris diagnòstics i, a més a més, les malalties, tant si volem com si no, tenen un prestigi. Es va fer un estudi, fa uns anys, per mesurar el prestigi de les malalties i al top del rànquing hi havia l’infart de miocardi. I quina malaltia era just al final de la classificació amb menys prestigi social en la comunitat mèdica? La fibromiàlgia.

Olga V.: Com afecta en el dia a dia la fibromiàlgia? És inhabilitant?

Joan D.: Pot arribar a ser inhabilitant. Sí que és veritat que la fibromiàlgia no és homogènia en les manifestacions dels símptomes i podem parlar de diferents grups (està àmpliament tipificat), en els quals els factors psicològics, la personalitat i les alteracions emocionals hi tenen un paper determinant o fonamental. Però sí que és veritat que més del 50 % (i podríem dir del 60 %, JuanVi, crec que les dades van per aquí) poden arribar a ser bastant inhabilitants i un motiu de baixa laboral per moltes causes, no només el dolor sinó la sensació de fatiga i de no poder. I afecta no només l’activitat laboral fora de casa, sinó també dins de casa; per tant, és clarament inhabilitant.

Olga V.: Es pot prevenir o es pot evitar d’alguna manera?

Juan Vicente L.: És una gran pregunta. No hi ha estudis de prevenció i això és una mancança que tenim en aquesta disciplina o àmbit de recerca. El que sí que et podria dir és que si les persones des de molt joves ja porten un estil de vida saludable i aprenen tècniques de control emocional, exercici físic..., estan creant tot un kit d’eines que les poden ajudar a prevenir diferents tipus de malalties, tant trastorns mentals com síndromes com la fibromiàlgia.

Olga V.: Abans parlàvem de l’edat mitjana: els 57,9 en el cas de les dones i els 45,6 en el cas dels homes. Majoritàriament són les dones les que pateixen aquesta síndrome, el 80 %. A partir de quina edat sol aparèixer?

Joan D.: Depèn, perquè la franja d’edat habitual que tenim és entre 30 i 50 anys, però no podem dir que no hi hagi fibromiàlgies precoces, és a dir, en l’etapa de l’adolescència tardana o en l’etapa adulta primerenca, i fibromiàlgies en una etapa més tardana, per sobre dels 50-60 anys. És important dir-ho. L’altre aspecte que pensem que és important dir, seguint amb la prevenció, és el component psicològic. Moltes vegades, com ha dit el meu company, s’ha estigmatitzat aquesta malaltia com una malaltia psiquiàtrica, emocional, és a dir, que el problema emocional causa la fibromiàlgia. Això ho hem de negar rotundament. La fibromiàlgia no està causada per una alteració psicopatològica o emocional, però sí que s’acompanya per una alteració psicopatològica o emocional, i aquesta alteració emocional, aquest problema psicològic, el que fa és mediatitzar la resposta del dolor i la resposta terapèutica.

Olga V.: I pot desaparèixer la fibromiàlgia? O se’n poden minimitzar els símptomes?

Juan Vicente L.: Sí que hi ha estudis que parlen de remissió espontània dels símptomes al cap d’uns anys, però no és una cosa majoritària. La malaltia té un curs crònic i és en molt pocs casos que podem dir que hi ha una cura completa.

Olga V.: Amb Juan Vicente Luciano i Joan Deus estem parlant de fibromiàlgia. Més enllà de l’impacte negatiu en la qualitat de vida de la persona que la pateix, suposa un cost sanitari? Perquè com es tracta la fibromiàlgia?

Joan D.: Té diverses vessants terapèutiques. En principi, té una vessant de tractament farmacològic, tot i que dels fàrmacs que utilitzem no n’hi ha cap d’específic per a la fibromiàlgia, sinó que són fàrmacs que s’utilitzen per a altres tipus de malalties. Es tracta també des del punt de vista fisioterapèutic, amb activitats programades, exercici físic controlat i moderat. Es tracta des del punt de vista psicològic i això és important. De fet, els dos aquí presents estem col·laborant activament amb l’acreditació dels psicòlegs especialitzats en la intervenció del dolor, en concret amb la fibromiàlgia, i dins del tractament terapèutic hi ha diversos recursos psicològics: la teràpia de l’acceptació, la millora de la qualitat del son, una activitat programada perquè no es quedi travada la persona. Però a banda d’això també hi ha tractaments no farmacològics, i això cal dir-ho, i tractaments que s’estan començant a avançar. Per exemple, els tractaments de neuroestimulació cerebral no invasiva, el que anomenem estimulació elèctrica contínua, que comença a tenir eficàcia terapèutica, i l’estimulació magnètica transcranial o TMS profunda, que també ajuda a treballar la simptomatologia. I finalment, més recentment (i, de fet, també ho portem des del departament en el qual col·laborem amb en JuanVi), tenim el que és l’estimulació vibrotàctil, que no és nova tampoc; fa uns 25 anys que es va posar en entredit i hi ha estudis que comencen a veure que l’estimulació vibrotàctil, que activa el tacte profund, comença a millorar la simptomatologia de la fatiga.

Olga V.: I és cap a aquí cap on es dirigeixen ara les vostres investigacions? Cap a on va la recerca?

Juan Vicente L: Concretament, al nostre grup de recerca, el grup ÀGORA, analitzem l’efectivitat, la relació cost-efectivitat, dels tractaments psicològics per a la fibromiàlgia. Principalment ens centrem en un, que creiem que és el més idoni per a aquests pacients, que és la teràpia de l’acceptació i compromís. Però no ens quedem aquí. També volem trobar nous fàrmacs que siguin efectius per a aquestes pacients i ara mateix estem fent un assaig clínic amb un nou fàrmac, que es diu naltrixona, a dosis baixes, que estudis previs fets a Estats Units ens diuen que pot actuar com un antiinflamatori atípic i que podria alleugerir el dolor d’aquestes pacients.

Olga V.: Joan Deus, doctor en Psicologia, catedràtic del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la UAB, i Juan Vicente Luciano, doctor en Psicologia, professor i investigador del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la UAB i coordinador del grup de recerca Investigació Psicològica en Fibromiàlgia i Dolor Crònic, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la ciència.

Juan Vicente L.: Gràcies a vosaltres.

Olga V.: I si vosaltres voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.