Entorn natural i meteorologia

Vagó de la Ciència

Olga: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental, i en aquest capítol ens centrem en l’impacte que tenen en el benestar i en la salut mental l’entorn natural i la meteorologia. Per fer-ho, ens acompanyen Antoni Bulbena Vilarrasa, catedràtic de Psiquiatria, director del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona i fundador de l’Institut de Neuropsiquiatria i addiccions del Parc de Salut Mar. Hola, Antoni.

Antoni B.: Encantat de ser aquí.

Olga: També ens acompanya Albert Feliu Soler, doctor en Psicologia de la Salut, professor del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del grup de recerca Investigació Psicològica en Fibromiàlgia i Dolor Crònic de la UAB. Hola, Albert.

Albert F.: Bon dia!

Olga: En quina mesura els factors ambientals ens influeixen des dels punts de vista físic i psicològic?

Antoni B.: Doncs està clar que som éssers naturals i com a tals tenim un contacte amb la natura que ens influeix. I a més, quan se’ns pregunta sobre aquest tema, tant a alemanys, canadencs i americans com a espanyols, almenys el 55-60 % estem convençuts que la natura, el temps, la meteorologia, l’entorn..., ens afecten físicament i mentalment. Per tant, comptem que un 60 % opinaríem clarament que sí.

Olga: Gairebé tothom té clar que els entorns naturals són beneficiosos per a la salut física; també incideixen en la salut mental?

Albert F.: Sí. De fet, en els últims anys han anat apareixent articles que indiquen que les mateixes activitats (per exemple, l’exercici físic) realitzades en un entorn natural són més efectives per promoure no només el benestar físic, sinó canvis en aspectes relacionats amb la salut mental i també per promoure un estil de vida més saludable. És més eficaç si ho fas en un entorn natural que no pas si ho fas dins d’un edifici. [paraules inintel·ligibles] inclús millores en altres aspectes que potser són més rellevants, com per exemple la satisfacció amb la vida, la percepció de tenir una vida plena... Són aspectes en què el camí de Sant Jaume sembla que hi té un impacte important. Ara bé, al final, fixeu-vos que fer el camí i fer-lo en l’entorn natural no deixa de ser una experiència que té molt a veure amb anar de vacances i no treballar. En aquest sentit, sabem que molts dels efectes que hem observat també són coincidents o tenen a veure amb desconnectar de la feina i fer vacances, que és un aspecte que se sap que és altament terapèutic. Bàsicament ara estem analitzant part dels resultats comparant els resultats de la gent que ha anat a fer el camí amb els de la gent que ha fet altres coses, com per exemple anar de vacances a un altre lloc que no impliqués el camí de Sant Jaume.

Olga: I hi ha gaires diferències?

Albert F.: En general, el camí guanya, en el sentit que tenim més efectes. Però sobretot és molt interessant, no tant potser en depressió, ansietat, malestar, estrès..., sinó amb altres aspectes que són més profunds, que també tenen a veure amb la filosofia que hi ha darrere el camí de Sant Jaume, que són aspectes que tenen a veure amb identificar què és allò important a la teva vida, quins són els valors que mouen la teva vida. El que estem veient és que el camí, d’una manera diferent que, per exemple, unes vacances estàndards, sí que tindria més capacitat per promoure que tinguis una miqueta més clar el que t’importa.

Olga: El camí de Sant Jaume té diferents rutes. El camí francès és el més clàssic, amb més de 700 quilòmetres, però no tothom es pot permetre caminar durant tants dies per recórrer tot el trajecte. Heu pogut determinar si cal un temps mínim de contacte amb l’entorn natural perquè comenci a repercutir positivament en la salut mental?

Albert F.: En aquest sentit, els resultats també donen una molt bona notícia, perquè al final, a l’estudi, vam poder treballar amb persones que dedicaven quatre dies a fer el camí i també amb persones que s’havien estat dos mesos caminant. De mitjana, els dies caminats són al voltant de 10 dies, i amb 10 dies ja vam observar canvis significatius, estadísticament significatius, i de mida moderada en algunes d’aquestes variables que comentava de simptomatologia depressiva i ansiosa. És a dir, que amb una setmaneta almenys semblaria que n’hi ha prou per reduir algun d’aquests aspectes, tot i que és veritat que també hem observat que com més dies pots caminar més reducció de l’estrès, per exemple (això també passaria amb les vacances probablement).

Olga: I sabeu durant quant temps perdura aquest benestar?

Albert F.: Hem fet el seguiment durant els tres mesos següents d’haver acabat el camí i, en general, els efectes perduren. Tot i que hi ha certa recuperació esperable (al final un torna a una vida rutinària i, sens dubte, hi ha una recuperació de l’estat d’abans del Camí), hi ha algunes variables, com per exemple aquesta claredat per identificar què és el que t’importa o inclús la capacitat de viure una vida més atenta, més plena, que continuen i fins i tot augmenten en el seguiment dels tres mesos posteriors. És com si s’haguessin fet canvis que perduren i no només això, sinó que es consoliden. Tot i que al final és un estudi que seria de tipus observacional i té moltes limitacions, però futurs estudis que es basin en aquest podran explorar encara amb més profunditat fins a quin punt aquests efectes perduren en el temps i d’alguna manera són un element que canviarà la vida d’aquelles persones que han fet el camí. Molta gent que torna del camí diu: “m’ha canviat la vida”; doncs ara tenim dades que d’alguna manera ho avalen.

Olga: Hi ha un munt de dites populars que fan referència a la climatologia, que vinculen els factors ambientals a un estat d’ànim. Diem que “la primavera la sang altera”, que “a l’estiu tota cuca viu”, que algú està tocat per la tramuntana quan ens sembla que està una mica sonat, que estem emboirats quan no tenim el cap clar... Antoni, fins a quin punt el temps condiciona el nostre estat d’ànim?

Antoni B.: Doncs, a diferència d’altres animals, en els quals el temps, la meteorologia, les estacions, influeixen radicalment en la seva vida, en el nostre cas no és tan important. Però sí que hi ha persones que són meteorosensibles, més o menys un 15 % de la població (posem-hi fins a un 20 %), i cada cop tenim més interès a identificar aquestes persones. En el fons és un privilegi, és a dir, el fet que el teu cos t’avisi que farà mal temps o que hi ha alguns factors meteorològics que tu no veus, per a molts animals és fonamental per sobreviure; per a nosaltres no tant, però concretament en el tema de l’ànim, té més relació amb la llum, i efectivament sí que és un tema en què potser tenim més feina per fer.

Olga: Ara que feies referència a la llum, quins són els factors ambientals que més solen afectar-nos?

Antoni B.: Doncs hi ha les estacions (els que tenim estacions, ens afecta l’estacionalitat), hi ha evidentment els meteors (és a dir, la pluja, el vent, el moment abans de ploure...) i darrerament estem estudiant molt la contaminació, que també afecta. I aquests són bàsicament els factors més importants. El que potser s’ha estudiat poc, però cada cop és més important, és la llum. És a dir, el sol. Està molt clar que el fet de no tenir una dosi de sol diària té repercussions en moltes malalties i això ara s’està començant a estudiar. Hi ha un mínim necessari, inclús alguns països recomanen un mínim de sol que un ha de rebre. No n’hi ha prou amb la vitamina D, ha de ser sol directament.

Olga: El clima al qual estem habituats fa que ens afectin uns factors ambientals més que uns altres? És a dir, qui viu a Catalunya tolera pitjor molts dies seguits de cel encapotat que algú que ha viscut tota la vida Anglaterra?

Antoni B.: És una pregunta per a la qual no tenim bones respostes, encara. Però hi ha molts pacients que tinc que estan vivint a Noruega, Anglaterra, Finlàndia..., i sí que els recomano directament que la llum com a tractament. Quan estudies què passa en diferents països, per exemple amb el dolor, es veu que hi ha més sensibilitat cap al sud d’Europa, que aquí el notem més. És que ja s’han acostumat a ser hiposensibles al nord? Probablement, però també els passa. Al sud tenim més sensibilitat, per tant, al dolor, al negatiu, però probablement també al positiu: riem més.

Olga: Podem combatre la nostra meteorosensibilitat? Com podem entrenar-nos perquè ens afecti menys un dia plujós o la calor extrema?

Antoni B.: Alguns aspectes sí. Per exemple, en el tema de la pluja i de l’angoixa, que és una àrea molt important, les persones amb angoixa són molt sensibles, i ho hem estudiat molt durant fa anys: noten més moltes coses. Això sí que és un factor que es tracta de prevenir perquè és un tema bastant biològic. Ara, el tema de la calor, per exemple, quan fa èpoques de calor hem vist que augmenta l’agressivitat. Òbviament si aconseguim reduir la temperatura, aquesta agressivitat baixa. O sigui que cadascuna de les dimensions de la meteorosensibilitat es pot també aprendre i és per això que és molt important estudiar-ho.

Olga: Fèiem referència al refranyer popular. Hi ha moltes creences lligades al clima. Si et sembla bé, te’n preguntem per un parell.

Antoni B.: Som-hi.

Olga: La lluna plena ens afecta?

Antoni B.: Doncs això és un element romàtic, meravellós, però la major part d’estudis ho desmenteixen. Segurament la lluna té més valor amb el tema de les marees, de pujar i baixar el mar, però jo ho he estudiat molt i hi ha algun estudi recent que assenyala que sí, però, realment, la major part d’estudis són lamentablement negatius.

Olga: La tramuntana fa embogir de veritat?

Antoni B.: Bé, la tramuntana... Hi ha un programa que recordo haver fet amb en Lluís Llach, en què deia que la tramuntana durant tres dies estimula, però després et deixa esgotat. O sigui, és un estimulant que, especialment en persones neguitoses, les neguiteja i a algunes inclús bastant. Però no és una bogeria que et faci canviar el que passa. Això ens lliga amb un altre aspecte que comentava abans el professor Feliu, que és el valor cultural. Si tu vas a l’Empordà i dius que la tramuntana va malament, diran: “Escolti, ens dona una rauxa i som especials”. Per tant, s’ha de ser molt pulcre de vegades amb el tractament d’aquestes coses. Però tornant a la pregunta, la tramuntana no fa embogir, però sí que neguiteja.

Olga: Albert Feliu Soler, doctor en Psicologia de la Salut, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Antoni Bulbena Vilarrasa, catedràtic de Psiquiatria i director del Departament de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Antoni B.: Gràcies a vosaltres.

Albert F.: Moltes gràcies.

Olga: Si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.