Interculturalitat

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia, a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Vagó de la Ciència

Olga: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental i en aquest ens centrem en la influència de la cultura en la manera de pensar i fer. Per fer-ho, ens acompanya Francisco Collazos, doctor en Psiquiatria, professor del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona i psiquiatre adjunt del Departament de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

Hola, Francisco.

Francisco C.: Hola, com va?

Olga V.: Molt bé. Et volia preguntar si la cultura condiciona com expressem el que fem i pensem.

Francisco C.: Doncs sí. La cultura ens condiciona en aquests àmbits que has assenyalat. La cultura ens dona d’alguna manera com un patró del que és normal, i aquesta normalitat es projecta en la manera d’estructurar la realitat a través dels nostres propis pensaments, de gestionar les emocions i en darrera instància de com ens comportem amb l’entorn.

Olga V.: I condiciona tant el pacient com el professional sanitari?

Francisco C.: Per descomptat. Nosaltres, professionals sanitaris de la salut mental, som persones i, per tant, som éssers interpretatius que, a través dels nostres filtres, donem un significat al que passa. Diguem que la cultura no entra al nostre despatx en el moment en què apareix una persona diferent de nosaltres, sinó que ja nosaltres estem inclosos dins aquest magma cultural des del qual dotem de sentit tot allò que ens envolta.

Olga V.: És possible compensar aquesta mena de desajustos?

Francisco C.: Sí, és possible i és aconsellable. És recomanable que tots siguem culturalment humils, que reconeguem que potser les coses no són exactament així, sinó que és així com nosaltres les veiem i, per tant, que fem aquest exercici d’introspecció, de vegades de descentrament, per mirar de veure quina és la perspectiva des de la qual nosaltres estem donant valor i significat a les coses que ens envolten.

Olga V.: De quina manera ens condiciona pertànyer a una cultura o a una altra? Fins a quin punt és possible entendre el que ens diu el nostre interlocutor, passar-ho per una mena de sedàs cultural i fer-ho comprensible per a nosaltres? Francisco, hi ha alguna vessant de la psicologia que estudiï com la cultura ens condiciona?

Francisco C.: Sí, ja fa temps que psicòlegs i psiquiatres són conscients que la seva feina consisteix, ni més ni menys, a emmarcar la normalitat pel que fa a la gestió d’emocions, als pensaments i a les conductes, ja que han dedicat part del seu coneixement a l’estudi d’aquesta disciplina que podríem anomenar psicologia i psiquiatria cultural.

Olga V.: Tu has liderat diversos projectes de recerca nacionals i internacionals en el camp de la salut mental, la immigració i l’ajuda al desenvolupament. L’arribada massiva de migrants a Espanya dels darrers anys deu haver estat tot un repte pel que fa a l’assistència sanitària.

Francisco C.: Sí i ho continua essent. Els professionals que integrem la Xarxa de Salut Mental i les mateixes institucions i dispositius hem de fer una anàlisi que tingui com a propòsit valorar si l’assistència que oferim és de la mateixa qualitat per a tots els usuaris o si, com podria succeir, sense voler-ho potser hi ha persones que, tot i tenir els mateixos drets, reben una assistència de menys qualitat pel fet de no pertànyer al grup majoritari o de presentar una sèrie de barreres, ja siguin internes o externes, més enllà de l’idioma, que dificulten el seguiment, l’enteniment i l’evolució dels seus trastorns mentals, en aquest cas.

Olga V.: La seva assistència psicològica pot ser fins i tot més complexa que la de la seva salut física?

Francisco C.: Doncs sí. La salut física moltes vegades es pot estudiar de manera més objectiva gràcies a marcadors biològics. Diem en medicina que són patognomònics, que quan hi són presents no queda dubte de quin és el diagnòstic correcte. No obstant això, quan parlem de la salut mental tot esdevé més subjectiu, més interpretable i, per tant, podria ser que els resultats fossin força pitjors.

Olga. V.: I què cal tenir més present en salut mental quan s’atenen persones culturalment diferents?

Francisco C.: Com deia, hauríem de tenir en compte que no totes les persones d’aquest planeta expressen les emocions de la mateixa manera, que no tots recorrem a les mateixes metàfores, per exemple, per parlar d’una depressió, com si fos alguna cosa universal. Nosaltres estem acostumats a explicar els símptomes que presenten els nostres pacients des d’un model més biomèdic, en contraposició amb explicacions que de vegades suposen una narrativa difícil de conciliar amb aquest model, i en les quals apareixen causes que poden ser més de caire social o fins i tot sobrenaturals i màgiques. És tot un repte, per tant, arribar a un sincretisme en el qual es doni cabuda a aquesta narrativa sense renunciar a la nostra identitat com a metges formats en el model més de la medicina occidental, és clar.

Olga V.: La llengua és una de les primeres traves amb les quals us trobeu els professionals?

Francisco C.: Doncs sí. La llengua òbviament és per a un psiquiatre o un psicòleg el mitjà a través del qual pot explorar tot aquest complex món tan íntim i tan inefable de les emocions i de les preocupacions i, per tant, barreres en aquest àmbit ja suposen tot un repte. No obstant això, més enllà del que és idiomàtic, de vegades hi ha claus que són purament culturals, que podem per exemple apreciar quan tractem persones de Llatinoamèrica, que, parlant el mateix idioma, també recorren a expressions o que tenen expectatives i atribucions del que els passa molt diferents de les que podríem esperar des d’un model més occidentalitzat.

Olga V.: Un cop superada aquesta dificultat de la llengua, o quan no hi és, com comentaves en relació amb la gent de Llatinoamèrica, que parla el nostre idioma, quines són les necessitats de salut mental més habituals dels migrants, si és que es pot establir un patró?

Francisco C.: Molts emigrants, pel fet d’haver deixat el seu país d’origen, on tenien no només una llengua sinó un context on hi havia una certa seguretat (entendre el que els envoltava, la familiaritat amb els hàbits, amb els models relacionals…), han de fer front a una sèrie de dols. Això moltes vegades es representa amb simptomatologia de caire ansiosodepressiu, que seria potser allò que més habitualment trobem. Després, és veritat que, segons com s’hagi organitzat i previst el procés migratori, moltes d’aquestes persones en arribar al país d’acollida es troben amb dificultats molt importants per poder-s’hi integrar. Nosaltres entenem la integració com el procés en què una persona és capaç de gaudir de la mateixa manera dels drets i les obligacions que té qualsevol altre ciutadà, i aquest procés moltes vegades és molt complex. Això genera allò que anomenem un estrès aculturatiu, que va més enllà del que seria el dol migratori, ja que inclou també aquestes dificultats per establir-se en el lloc, poder gaudir d’una feina, d’un habitatge digne, d’una situació regular legalment. Tot això, òbviament, planteja uns estressors que posen a prova l’estructura i la vulnerabilitat de cada persona.

Olga V.: Hi ha situacions més o menys crítiques en funció de les condicions en què s’hagi arribat al país?

Francisco C.: El fet de no comptar amb una xarxa de suport adequada, trobar-se en una situació irregular, que t’impossibilita per entrar en el món laboral, com deia, posarà a prova la nostra vulnerabilitat. No sabrem quin és el nostre grau de vulnerabilitat fins que ens exposem a un nivell d’exigència que posi a prova la nostra capacitat d’adaptació, i en funció d’aquest resultat, dels nostres mecanismes d’afrontament per poder elaborar i assimilar les dificultats, i de la intensitat d’aquests estressors, el resultat podrà ser un o altre.

Olga V.: Amb Francisco Collazos estem parlant de la influència de la cultura a l’hora d’expressar-nos sobre la manera de pensar i fer. Quan els migrants arriben i s’adonen de la quantitat de diferències culturals que pot haver-hi entre el país d’origen i el que potser acaba sent el seu país d’acollida, això els genera estrès, en general?

Francisco C.: Sí, el nivell d’estrès, com comentava abans, dependrà de moltes variables, però davant dels mateixos estressors la clau és la capacitat que tingui cada persona. No tots tenim la mateixa capacitat i, sens dubte, com més gran sigui la bretxa cultural, la barrera idiomàtica, les facilitats que, en definitiva, trobin per poder gaudir de la societat d’acollida, el nivell d’estrès serà més gran o menys i, per tant, els resultats també variaran en funció d’aquests factors.

Olga V.: Feia referència a la capacitat del migrant, al nivell socioeconòmic, a la capacita del migrant. El nivell socioeconòmic i les condicions en què s’arriba al país d’acollida influeixen en el nivell d’estrès i en aquesta capacitat de resposta?

Francisco C.: Molt, molt, sens dubte. Coneixem casos de persones que, encara que vinguin de cultures que podríem dir que són molt allunyades de la nostra, com que compten amb una bona xarxa de suport socioeconòmic, els costa menys tot aquest procés, no ho podem negar.

Olga V.: És possible també que, en funció de la seva cultura, aquestes diferències els generin més o menys tensions? Pot ser que entre el seu país d’origen i el d’acollida hi hagi moltíssimes diferències, però que per la manera de percebre la diferència, la capacitat d’adaptació, això no suposi un gran repte per a ells?

Francisco C.: Doncs sí, i jo hi afegiria un concepte al qual els que estudiem la salut mental de les persones immigrades parem molta atenció: és el de la discriminació percebuda. El fet, com assenyalaves, de procedir d’una cultura que, no només pel fet de la diferència, plantegi resistències als membres de la cultura majoritària, és percebut, com deia, d’una manera discriminatòria i això acaba sent un estressor molt important que pot convertir-se fàcilment en algun tipus de simptomatologia i, eventualment, trastorn mental.

Olga V.: Com sol manifestar-se l’estrès aculturatiu?

Francisco C.: Bé, comentava abans que el més habitual en qualsevol persona és que els estressors comportin quadres més aviat ansiosos, amb un component afectiu, d’una certa tristesa. No són rares les somatitzacions, ja que en persones no occidentalitzades no hi ha tanta tendència a psicologitzar el malestar, a exterioritzar-lo, i llavors el mateix organisme acaba sent el vehicle a través del qual es representen aquests conflictes, i són habituals les queixes en atenció primària de quadres en què no es troba una causa orgànica que els justifiqui i en què en última instància s’acaba trobant una relació més de tipus psicosomàtic.

Olga V.: En general, se sap què necessiten per rebaixar aquest estrès i poder millorar la seva salut mental?

Francisco C.: Bé, en general, l’enfocament biopsicosocial ens assenyala que cal atendre adequadament les necessitats bàsiques, que moltes vegades tenen a veure amb la seguretat, amb la informació (pensem que qualsevol ésser humà el que anhela és reduir tant com sigui possible el grau d’incertesa de la seva existència), ja que això és el que genera més angoixa. Moltes d’aquestes persones no saben ni tan sols què passarà amb elles i amb els seus fills o la seva família (en cas que hagin pogut venir tots junts) en el futur més proper. Per tant, una intervenció a aquest nivell seria molt saludable, perquè incidiria en una prevenció i en una promoció de la salut mental d’aquestes persones. Si es pogués dur a terme adequadament, no hi ha dubte que serien pocs els que acabarien desenvolupant trastorns mentals i, per tant, necessitarien la intervenció especialitzada d’algun facultatiu, ja fos psiquiatre o psicòleg.

Olga V.: Suposem que un dels fets determinants perquè millorin és que se’ls pugui fer un seguiment. Estic pensant en els migrants que potser estan en situació irregular, que no poden anar amb regularitat al CAP, que deuen tenir altres preocupacions que passen per davant i que potser no poden seguir un tractament com caldria.

Francisco C.: Doncs sí, efectivament. En salut mental som molt conscients que la longitudinalitat, el seguiment, és fonamental. Per això, cal que la persona estableixi un vincle adequat de confiança amb els seus professionals, i això té una pedra angular, que és que se senti entesa i, com deia, això no només té a veure amb l’idioma (moltes vegades necessitarà serveis d’interpretació o de traducció), sinó que el que veritablement promocionem és que pugui donar l’explicació segons els seus paràmetres culturals, del que seria la narrativa, el relat del que li passa. El nostre repte, doncs, és ser capaços d’observar des de la perspectiva d’aquestes persones, tot i que no coincideixi amb la nostra, per intentar establir conjuntament un pla terapèutic individualitzat.

Olga V.: Quan no és possible un acompanyament, les persones migrades soles poden fer front d’alguna manera a les situacions que els generen estrès?

Francisco C.: Sí, és clar que sí. La majoria de les persones, afortunadament, que migren són persones amb un cert grau de resiliència, són persones que no són dependents, que si de cas aquesta dependència té més a veure amb elements administratius. Molts d’ells, per exemple els que entren i sol·liciten la condició de refugi o d’asil internacional, dependran d’aquestes xarxes d’acollida, però, pel que fa al desenvolupament com a persones i establiment al país, ho podrien fer perfectament sense la necessitat especialitzada de professionals.

Olga V.: Francisco Collazos, doctor en Psiquiatria, professor del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona i psiquiatre adjunt del Departament de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Francisco C.: Gràcies a tu, Olga.

Olga V.: Si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.