Reptes de la transició energètica

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. En aquesta segona edició, els protagonistes són els combustibles fòssils i, en aquest capítol, descobrirem quins són els reptes de la transició energètica. Per fer-ho, ens acompanya Laura Pérez Sánchez. Hola, Laura, benvinguda.

Laura P.: Hola.

Olga V.: La Laura és enginyera industrial i investigadora postdoctoral al LIVEN Research Lab de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, l’ICTA-UAB. La teva recerca se centra en l’exploració de les transicions energètiques. Què són?

Laura P.: Les transicions energètiques, o el que esperem que siguin les transicions energètiques del futur, són un canvi de les fonts energètiques que utilitzem. Aquesta en seria la definició més senzilla. Però portar a terme aquestes transicions implica canvis tecnològics i socials molt importants. Parlem de canvis de tota la infraestructura, de posar més molins o més plaques solars (això seria la visió més comuna), però també de canvis socials, de l’organització social.

Olga V.: I existeix una pauta sobre la periodicitat de les transicions energètiques? N’hem tingut d’altres, abans?

Laura P.: En certa manera, hem tingut transicions energètiques, però no han implicat un canvi substancial, una substitució, sinó només una acumulació de les fonts energètiques de què hem pogut fer ús. Al principi, durant molts segles, hem basat el nostre ús d’energia en la biomassa i alguns recursos eòlics, pocs (els típics molins o les típiques rodes hidràuliques). Però, a partir de la revolució industrial, vam començar a utilitzar carbó i altres recursos i, a partir dels anys cinquanta, va haver-hi un creixement exponencial, un punt d’inflexió a partir del qual vam utilitzar cada vegada més recursos. Històricament, fins ara, la transició energètica ha sigut d’acumulació de recursos en comptes de substitució.

Olga V.: El juny del 2024, António Guterres, secretari general de l’ONU, demanava mesures contundents contra la indústria dels combustibles fòssils. Quin paper tenen els combustibles fòssils com a font energètica?

Laura P.: Doncs, ara mateix, són el que fa moure l’economia i són bàsics per a molts sectors, com, per exemple, el transport. Són les fonts energètiques amb les quals funciona la majoria de transport, tant de cotxes privats com de transport de mercaderies. Per a altres processos industrials també són fonamentals.

Olga V.: Tot el que està relacionat amb els combustibles fòssils és negatiu? Perquè, a hores d’ara, el que pensem és que se n’ha de reduir l’ús, hi ha d’haver aquesta transició energètica... Han aportat quelcom positiu?

Laura P.: És clar. L’ús de combustibles fòssils ens ha aportat tot el seguit de serveis i béns de què podem gaudir actualment. És cert que generen problemes i que hi ha un excés de consum d’aquests recursos, però ens han aportat tots aquests serveis, i són molt bona font d’energia quant a potència o capacitat d’emmagatzematge, per exemple. Però, és clar, generen emissions de gasos d’efecte hivernacle i també són un recurs escàs i limitat, i això ens força a buscar alternatives.

Olga V.: Tot i que estem buscant aquestes alternatives, algunes ja existeixen. Ara veurem quina presència tenen. Quina és la presència, encara, dels combustibles fòssils en sectors com l’agricultura, la indústria, el transport…? Deies que per al transport són essencials.

Laura P.: Sí, actualment, a Catalunya, per exemple, el consum energètic del transport és un 45 %, aproximadament, de l’energia total que consumim directament. Un 94 % d’aquest consum és de productes petrolífers. El transport és bàsic, per exemple, per a tot l’abastiment d’aliments o qualsevol bé que utilitzem en el nostre dia a dia. En l’agricultura, el consum és relativament petit dins el consum total de Catalunya, o dels països en general, però un 75 %, aproximadament, és de productes petrolífers, i per això la transició en aquest àmbit serà difícil, ja que actualment la maquinària agrícola és de gran potència. Els vehicles privats, com ara un cotxe o una moto, sí que són fàcilment electrificables, però la maquinària agrícola és més complicada de transformar.

Olga V.: Malgrat que la transició energètica sigui més o menys complicada, des de quan som conscients que és necessària, que l’impacte negatiu d’aquests combustibles fòssils és superior al positiu? Som en aquest punt?

Laura P.: Parlar de consciència és complicat perquè podem ser molt conscients d’una cosa i no fer res per canviar-la. Als anys setanta, per exemple, durant les crisis del petroli, ja va haver-hi un primer punt d’inflexió, però això no va generar canvis substancials, a banda de canvis tecnològics relativament petits com, per exemple, els tipus de cotxe. Potser es van fer cotxes més petits i més eficients, però això no va significar un canvi transformador de la societat. I, actualment, segurament hi ha molta consciència d’aquest canvi, però alhora necessitem els combustibles fòssils per al nostre dia a dia, i és aquesta la dualitat a la qual ens enfrontem. En les nostres vides diàries, però també a altres escales com, per exemple, en les indústries, generar el canvi actualment potser és un risc econòmic i d’inversions d’infraestructura molt gran.

Olga V.: Quins són els reptes més destacats de la transició energètica?

Laura P.: Els reptes més destacats… N’hi ha moltíssims. Perquè, en primer lloc, segurament es necessitarà una electrificació, i és un pas relativament fàcil, però calen dues coses alhora: d’una banda, cal transformar el sistema elèctric cap a les renovables i deixar de dependre del gas natural, com ja hem fet amb el carbó, i trobar alternatives per a bateries, etcètera; i d’altra banda, com que el consum elèctric segurament creixerà, necessitarem expandir aquest sistema elèctric, amb tota la confrontació territorial que genera (és el cas de les instal·lacions eòliques, que causen rebuig al territori). És un debat que hem de tenir: quin és el consum que necessitem a les nostres vides?, i quant de territori ens cal? I establir un debat polític de quant necessitem. Després, hi ha reptes tècnics molt importants: activitats econòmiques molt difícils de transformar cap als recursos renovables, perquè tenen una potència alta o perquè són processos específics com l’acer, que seran molt difícils d’electrificar o per als quals és complicat trobar alternatives.

Olga V.: Per tant, parlem de transició energètica com si fos l’única sortida, però sembla que aquest camí no és gens fàcil.

Laura P.: No, no. I també és per això que els governs, les empreses i les persones individuals no estan actuant amb la rapidesa que necessitem. Al final, tenim aquesta dependència dels recursos energètics per fer funcionar l’economia, i necessitem que l’economia funcioni per poder anar fent aquestes inversions de materials, de diners, per fer el canvi que necessitem.

Olga V.: El 1992 va tenir lloc la primera cimera del clima organitzada per les Nacions Unides. Van haver de passar 21 cimeres fins que el 2015 va arribar l’Acord de París, un tractat global, ratificat per gairebé dos-cents països, una fita històrica que apostava per la transformació cap a un model de desenvolupament de baixes emissions. Pel que fa a fonts d’energia alternatives, quines són les que tenim més presents?

Laura P.: En molts casos, quan pensem en energies alternatives, ens centrem en l’àmbit del sistema elèctric i tenim al cap les turbines eòliques, els panells solars…, que serien les tecnologies sobre la taula per fer la transició energètica. Perquè d’hidràulica ja tenim bàsicament el que tindrem al futur; no podrem ampliar-la gaire. Després, tenim els possibles usos de la biomassa que puguem aprofitar, però, és clar, són limitats, estan limitats a l’àrea que hi dediquem, i tenen uns ritmes d’abastiment també limitats. Poden aparèixer altres fonts, per exemple les marees, però són realment més limitades.

Olga V.: Ens parles de limitacions. A banda d’aquestes limitacions que comentaves, hi ha altres inconvenients que estiguin associats a les energies sostenibles?

Laura P.: Una de les característiques més importants dels combustibles fòssils és aquesta densitat i la capacitat d’emmagatzematge, i això no ho trobem en les renovables. Per exemple, la solar i l’eòlica, les tenim quan fa sol i quan fa vent. Deixem de tenir el control sobre quan volem generar l’energia i ens hem d’adaptar a quan hi ha energia o construir altres sistemes com les bateries per acumular-la i poder gestionar-la. I, a més, les renovables també tenen una densitat baixa, per la qual cosa hem d’utilitzar molta més àrea per generar-les. Com que els combustibles fòssils els extraiem de llocs llunyans, aquí no rebem els impactes de l’extracció, però en canvi tenim uns efectes molt visuals, i també sobre la biodiversitat, en el cas de les instal·lacions eòliques i solars. És un canvi de paradigma total i, malgrat que és necessari, hem de fer-lo considerant que hi ha unes limitacions que han de ser discutides, i hem de ser-ne conscients, però no aturar-nos completament davant d’això.

Olga V.: Són prou madures les tecnologies necessàries per a la utilització de les energies alternatives?

Laura P.: Hi ha diferents estats. Per exemple, la solar i l’eòlica són tecnologies ja madures, que ja coneixem. L’hidrogen és relativament més nou i encara s’han de construir moltes infraestructures. Hi ha qüestions de recerca que encara estan en un estadi de laboratori i que no són tan conegudes, potser. Però, de passes, ja en podem començar a fer.

Olga V.: Hi ha algun país que vagi un pas o dos endavant, en la transició energètica?

Laura P.: És complicat de dir, perquè hi ha països que ja tenien molta feina feta, però perquè ja tenien els recursos. Per exemple, Noruega té molt recurs hidràulic i n’ha fet ús, i a partir d’aquesta abundància d’electricitat, i de tenir molts diners, ha fet passes en la mobilitat privada elèctrica. Tenien unes condicions inicials favorables. No és que hagin fet un canvi gaire gran, però van per davant perquè tenen molt percentatge de renovables. En canvi, hi ha països com la Xina que estan fent passes molt grans en instal·lacions de solar i eòlica, estan fent una planificació molt important, a vegades, a partir de macroprojectes. Hi ha moltes qüestions a tenir en compte a l’hora d’analitzar qui va més avançat.

Olga V.: Laura Pérez Sánchez, investigadora postdoctoral de l’ICTA-UAB, moltes gràcies.

Laura P.: A vosaltres.

Olga V.: I, si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.