Ecosistemes de muntanya

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. En aquesta segona edició, els protagonistes són els combustibles fòssils i, en aquest capítol, descobrirem la relació entre el canvi climàtic i els ecosistemes de muntanya. Per fer-ho, ens acompanya Bernat Claramunt López. Hola, Bernat, benvingut.

Bernat C.: Hola, gràcies.

Olga V.: En Bernat és doctor en Ecologia, investigador al CREAF i professor d’Ecologia al Departament de Biologia Vegetal, de Biologia Animal i d’Ecologia de la UAB, i també coordinador de la Xarxa Europea de Recerca en Muntanya. Explica’ns per què són tan importants les muntanyes.

Bernat C.: Per a cadascú, les muntanyes són importants per coses diferents. Per exemple, pot ser que t’agradi anar a la muntanya per evadir-te de la ciutat... Des del punt de vista ambiental, les muntanyes ofereixen molts serveis ecosistèmics. Parlar en aquests termes potser és una mica antropocèntric, ja que ens centrem en quins beneficis traiem els humans de la natura, però és una bona manera d’entendre la relació que hi tenim. Pel que fa als serveis ecosistèmics, les muntanyes ens n’ofereixen molts.

Olga V.: I, si parlem d’ecosistemes de muntanya, a partir de quina altitud ens situem?

Bernat C.: Aquesta és una pregunta molt difícil, perquè la resposta depèn de les percepcions de cadascú. Per a les persones de Singapur, una muntanya és un turonet de dos-cents metres; per als holandesos, una cosa semblant; però, si te’n vas al Nepal, les muntanyes són torres. No hi ha una definició estàndard de muntanya. Fins i tot entre els països europeus, hi ha diferents definicions del que es considera una zona de muntanya.

Olga V.: Des de quan es mesuren els efectes del canvi climàtic a la muntanya?

Bernat C.: Específicament, els efectes del canvi climàtic a la muntanya es mesuren des que es van començar a registrar sobre els sistemes naturals. Hi ha observatoris en zones de muntanya que tenen dades des de fa molts anys, des de fa més de setanta o vuitanta anys. Instrumentalment, eh? Després, evidentment, a partir d’indicadors com els que s’utilitzen a les glaceres o els llacs, es pot tirar molt enrere i fer reconstruccions climàtiques en zones de muntanya. Instrumentalment, però, només hi ha dades des dels anys quaranta o cinquanta.

Olga V.: Del segle XX.

Bernat C.: Sí.

Olga V.: I què es desprèn de les dades que heu recollit al llarg d’aquests anys?

Bernat C.: Respecte del canvi climàtic, la conclusió més important és que l’augment de la temperatura és més elevat a les zones de muntanya que a les valls. De fet, en moltes de les zones de muntanya ja s’ha superat aquest 1,5 famós del qual es parla i que no s’hauria de superar.

Olga V.: Un indicador clar del canvi climàtic és el retrocés de les glaceres. El primer informe de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic alertava el 2020 que, els darrers cinquanta anys, l’augment mitjà de la temperatura als Pirineus havia estat d’1,2 graus. I resulta que l’augment de les temperatures és un dels motius clau de la reducció de les glaceres dels Pirineus. Quines són les conseqüències més evidents del canvi climàtic, si haguéssim de quedar-nos amb uns titulars?

Bernat C.: L’evidència més clara és aquesta: la disminució del gruix i l’extensió de les glaceres. La gent que té la meva edat, o fins i tot la gent una mica més jove, i que acostuma a anar al Pirineu ha vist que les glaceres permanents cada vegada són més petites. És l’evidència més visual; no cal mesurar res: cada vegada hi ha menys neu a l’estiu.

Olga V.: En una fotografia de fa trenta anys, ho veuríem.

Bernat C.: Sí. I això passa als Pirineus, a les muntanyes Rocalloses, als Alps..., a tot arreu. És una evidència molt clara de l’augment mitjà de la temperatura. I després hi ha mostres més científiques, com ara les adaptacions diverses de les diferents espècies que viuen en aquestes regions.

Olga V.: La crisi climàtica és una realitat global. Afecta de la mateixa manera els ecosistemes muntanyosos de tot arreu?

Bernat C.: Pràcticament a tots els afecta de la mateixa manera, i les zones muntanyoses més que les valls, com he dit abans, perquè la temperatura hi ha augmentat més. I això és degut a un fenomen que es diu compressió climàtica, segons el qual, en altitud, les temperatures augmenten en qüestió de metres d’una manera equivalent a com augmentarien latitudinalment en centenars de quilòmetres si ens moguéssim cap al nord. Com que tot passa molt més ràpidament, aquesta compressió climàtica fa que la temperatura pugi més. També la topografia: tothom sap que els vessants nord i sud de les muntanyes tenen vegetacions diferents, i les temperatures augmenten més en les zones de més insolació...

Olga V.: Fa un parell d’anys, es va fer viral aquella imatge d’excursionistes fent cua per fer el cim del K-2, la muntanya més alta del món després de l’Everest, de 8.611 metres d’altitud. Però no cal anar tan lluny, perquè la pandèmia va despertar el fervor dels catalans per anar a la muntanya (aquell gaudi de què parlàvem al principi) i també fèiem cua per pujar a la Pica d’Estats. A banda del canvi climàtic, quins altres riscos amenacen els ecosistemes muntanyosos?

Bernat C.: És clar, aquesta és l’altra... Quan es parla de canvi global, s’hi inclou el canvi climàtic i el canvi dels usos del sòl, és a dir, el canvi de com els humans utilitzem el territori. Després de la covid, hi ha hagut aquesta mena de fervor, com deies, de visitar les zones de muntanya..., o de fugir de la ciutat: es pot entendre de les dues maneres...

Olga V.: No se sap...

Bernat C.: Això té molta relació amb el que deia abans dels serveis ecosistèmics, entesos com la manera que ens beneficiem nosaltres de la muntanya. Aquesta no només ens facilita aigua, plantes medicinals, etc. Si pensem en temples o santuaris religiosos, espirituals…, molts són en zones de muntanya. Aquestes zones ofereixen pau interior, o el que sigui que la gent busca. I com que cada vegada hi ha més persones que viuen a les ciutats, cada vegada n’hi ha més que necessiten fugir-ne.

Olga V.: Aquests són alguns exemples d’activitat humana que impacten a l’ecosistema. Però l’absència de presència humana a altres zones menys concorregudes, els pobles buidats, el fet que hi hagi menys ramaderia d’alta muntanya…, tot plegat com condiciona? Perquè deu passar alguna cosa per aquesta desaparició, pel fet que ens anem diluint...

Bernat C.: És clar. Respecte de la nostra presència a les zones de muntanya, hi ha aquests dos efectes, que es poden contradir, en certa manera. Un és la massificació d’algunes regions, sobretot durant els caps de setmana o els períodes de vacances, i l’altre és l’abandonament dels pobles petits pels habitants que hi vivien permanentment. Són dues coses que estan passant alhora. Malgrat la covid, la gent que vivia a la ciutat i que ha decidit viure en zones de muntanya, normalment, no se n’ha anat als pobles petits o a les granges enmig del no-res, sinó que han anat a les capitals de muntanya: Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Alp..., a zones de les valls. Aquests nuclis de menys de tres mil, quatre mil, cinc mil habitants depenent de la zona, estan desapareixent i, si no canvien les coses, s’extingiran.

Olga V.: És possible un desenvolupament sostenible de les àrees muntanyoses? Com seria un desenvolupament adequat?

Bernat C.: Aquesta és una pregunta molt difícil.

Olga V.: Què caldria?

Bernat C.: En teoria és possible. Caldria reforçar el sector primari; retornar al sector secundari, que ha desaparegut pràcticament a totes les zones de muntanya, i potser no dependre tant del sector terciari. S’han de valorar molt més l’agricultura i la ramaderia locals, s’han de reforçar. S’ha d’intentar que els productes es transformin localment, que no calgui que la llet viatgi quilòmetres i quilòmetres per fer-ne formatges; que pugui quedar-se allà. Cal que hi hagin nuclis industrials, no només relacionats amb el sector primari. Podria haver-hi productes tecnològics, a zones de muntanya, si hi hagués una connexió bona amb l’aeroport o estacions de tren. Però cal una transformació important, perquè la gent el que busca és la comoditat de les ciutats, malgrat la pèrdua de salut que representa viure-hi. I també cal un canvi de paradigma, entenc, sobretot aquí, a casa nostra, sobre el que és el benestar. Molta gent entén el benestar com l’accés a tot, però en altres zones (per exemple, als països nòrdics), quan es parla de viure a la muntanya, pensen “oh, que bé!”; s’entén el benestar d’una altra manera. Aquí això està canviant, potser, però encara es prioritza l’accés a tot abans que una qualitat de vida diferent.

Olga V.: Com impacta el canvi climàtic en els ecosistemes de muntanya? N’estem parlant amb Bernat Claramunt, doctor en Ecologia i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bernat, com es tradueix l’augment de la temperatura a l’ecosistema de muntanya?

Bernat C.: Per a l’ecosistema, entès com les comunitats naturals deixant de banda la humanitat, suposa dos canvis, bàsicament. Trobem un canvi de la distribució altitudinal de les espècies en general: si poden, se’n van cap a altituds més elevades, perquè les temperatures hi són millors. I l’altre canvi és en els cicles de vida. Hi ha l’exemple clar dels pol·linitzadors i les flors, no només als sistemes de muntanya sinó arreu. Les espècies s’adapten, tenen un cicle de vida que s’allarga o s’escurça, depenent de l’espècie. Aquests són els canvis més importants. Hi ha espècies que poden desplaçar-se i poden adaptar-se bé al canvi climàtic, i n’hi ha que no tant.

Olga V.: Llavors, el canvi climàtic està transformant el paisatge i la vida salvatge.

Bernat C.: Molt.

Olga V.: I cal alarmar-se? És greu aquesta metamorfosi del sistema muntanyós? O és senzillament un canvi?

Bernat C.: És un canvi molt important, i molt més ràpid que els canvis a què les comunitats naturals estaven acostumades a adaptar-se, i, per tant, hi ha una pèrdua de diversitat clara. Hi ha espècies que no se’n sortiran, segurament, i hi ha espècies que sí. Per a l’espècie que se’n sortirà, potser és un bon canvi; per a la que no, no ho serà. El que sí que és clar és que hi ha una pèrdua de biodiversitat, i sabem que tenir més diversitat té molts beneficis per a la resistència de les comunitats a pertorbacions com ara incendis. Afirmar si el canvi és bo o dolent és molt difícil, perquè depèn de qui el rep, però, en principi, una pèrdua de diversitat, que és el que es donarà, és dolenta.

Olga V.: Si canvia la realitat forestal de la muntanya, caldria adaptar la gestió que se’n fa?

Bernat C.: És clar. Això és un altre tema que té molta relació amb el que deia dels usos del territori. Abans, els boscos estaven molt gestionats, teníem un paisatge molt fragmentat, i ara, com que la fusta es paga molt malament, els boscos estan creixent de manera natural. Aleshores, el paisatge és molt més homogeni, perquè no s’aprofita la fusta, i algú pot dir que és millor, perquè és un paisatge més natural, però algú altre dirà que és pitjor, ja que és més susceptible als riscos naturals, cada vegada més importants, com els incendis.

Olga V.: I a tu què et sembla?

Bernat C.: Depèn (reconeixeràs un ecòleg perquè sempre contesta “depèn”). Com a estudiós dels sistemes naturals, em pot semblar tan bé una cosa com una altra. Per a les espècies forestals, és millor, hi haurà més superfície forestal. Per a la gestió, és molt més complicat i segurament, per reduir riscos per a les persones i per als sistemes naturals, seria millor fer-ne una gestió adaptada a les noves realitats. Cal tenir-ho en compte una mica tot, també en relació amb el que dèiem abans: revalorar el sector primari, que vol dir revalorar els productes que es poden treure de la muntanya i que són molts i dels quals no traiem el profit que podríem treure. Això no vol dir que hàgim de gestionar-ho tot. Jo crec que hi ha zones que s’haurien de deixar créixer lliurement, però d’altres s’haurien de gestionar molt més i molt millor del que s’està fent ara, si parlem de boscos i també de pastures.

Olga V.: Llavors caldrien decisions polítiques orientades a regular tant la biodiversitat com la gestió forestal?

Bernat C.: És evident. Cal una proposta política valenta que revalori la ramaderia intensiva, que faciliti la gestió forestal i, a més a més, que faciliti la cadena de valor dels productes de muntanya, ja sigui revalorant-los de manera especial, ja sigui amb subvencions, que poden ser una solució bona a mitjà termini. I també cal una altra cosa, que sí que s’està treballant en el cas de la Generalitat: calen polítiques per millorar molt l’accés a l’habitatge. Perquè, com que la muntanya està molt massificada turísticament, l’habitatge té uns preus molt elevats i les persones que hi volen viure no poden, simplement perquè el lloguer és massa car. No hi ha accés a l’habitatge i el poc que hi ha és molt car. Per tant, si les persones no hi poden viure, no podran ser ramaders, pastors, agricultors, simplement perquè no tindran casa. A Catalunya això és un dels reptes número 1 per recuperar l’activitat a les zones de muntanya.

Olga V.: Doncs confiem que arribin aquestes decisions.

Bernat C.: Segur que sí.

Olga V.: Bernat Claramunt, investigador al CREAF i professor de l’Autònoma, moltíssimes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Bernat C.: De res. Moltes gràcies a vosaltres.

Olga V.: I, si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.