Salut mental i creativitat

L’associació entre la creativitat i els trastorns mentals és només un mite?

Des de l’inici de la cultura occidental s’ha explorat la idea que la creativitat està lligada a diverses formes de bogeria. De fet, Sèneca tenia la creença que els estats mentals alterats són el motor i el preu que les persones paguen per una elevada creativitat, quan va escriure que “Mai ningú no ha esculpit, modelat, construït o inventat res que no fos per, literalment, sortir de l’infern”. L’observació popular que una gran proporció de persones amb una creativitat excepcional (és a dir, genis) han patit trastorns mentals ha estat corroborada per estudis científics anomenats estudis psicobiogràfics, que examinen les dades biogràfiques, els informes clínics, els escrits propis i les descripcions d’altres persones, per tal d’identificar la presència d’alteracions rellevants i aplicar els criteris clínics d’un trastorn mental per identificar-les. Aquesta metodologia ha permès establir que moltes persones que han fet aportacions crucials a la història de la humanitat en àmbits molt diversos (científics, tècnics, artístics, etc.) patien efectivament diversos trastorns.

Un gran nombre de creadors musicals eminents de la música clàssica (per exemple, Txaikovski, Mahler, Chopin, Schumann o Handel), músics no clàssics com Charlie Parker, Charles Mingus o Kurt Cobain i pintors com Miquel Àngel, Vincent van Gogh, Paul Gauguin, Ernst Kirchner, Georgia O’Keeffe o Jackson Pollock presentaven diversos tipus de trastorns afectius, com la depressió i trastorns de l’espectre bipolar. L’espectre bipolar es refereix a una àmplia gamma d’alteracions més o menys greus en què l’alteració afectiva implica tant estats de tipus depressiu com el que sembla ser el contrari, estats d’eufòria i activació excessiva, habitualment seguits per una depressió. La prevalença de trastorns afectius depressius i bipolars ha estat molt ben estudiada i és especialment elevada en escriptors que van fer canvis radicals en el llenguatge creatiu de la poesia, la dramatúrgia i altres formes d’expressió escrita (per exemple, Lord Byron, Antonin Artaud, Victor Hugo, Charles Baudelaire, Samuel Coleridge, T. S. Eliot, Friedrich Hölderlin, John Keats, Edgar Allan Poe, Walt Whitman, Arthur Rimbaud, Rainer Maria Rilke, Cesare Pavese, Anne Sexton, Sylvia Plath, F. Scott Fritzgerald, Virginia Woolf i Hermann Hessem Eugene O’Neill). Filòsofs com Descartes, Schopenhauer i Kant i científics com Copèrnic, Faraday, Ampère, Mendel, Darwin, Pascal i Einstein compleixen també criteris clinicodiagnòstics de diverses formes de trastorns mentals, incloent-hi trastorns de l’espectre de les psicosis, un ventall d’alteracions caracteritzades per alteracions en la percepció de la realitat que poden presentar-se com a experiències relativament lleus i transitòries fins a formes greus i que tendeixen a ser cròniques, com la paranoia i l’esquizofrènia. Com deveu haver observat, en aquestes llistes gairebé no hi ha cap dona. Naturalment, això no és perquè no hi hagi dones amb una creativitat eminent, és a dir dones genis, sinó que reflecteix el fet històric que a les dones no se’ls ha permès rebre educació ni participar en la societat fins fa realment molt poc. És important adonar-nos-en perquè seria un greu error concloure que les dones no han estat genis que han canviat la humanitat; aquest buit només es deu a un terrible greuge històric.

Altres estudis psicobiogràfics i epidemiològics moderns han comparat persones que feien activitats creatives o eren considerades per altres com a altament creatives (no genis) i persones amb una creativitat mitjana o convencional (amb nivells socioculturals, educatius i d’intel·ligència semblants) i han trobat que les persones considerades altament creatives presentaven una major prevalença de trastorns mentals, com també més creativitat i més trastorns mentals en els seus familiars. Així, doncs, diverses metodologies d’estudi tendeixen a coincidir en els resultats, si bé la definició i la mesura de la creativitat són en si mateixes una tasca realment complexa.

Com pot ser que la creativitat s’associï a un trastorn mental?

Aparentment, sembla una paradoxa que un trastorn mental pugui estar relacionat amb una capacitat tan positiva com la creativitat, caracteritzada per l’agudesa, l’originalitat i la flexibilitat mental. De fet, quan les persones pateixen de manera aguda els símptomes greus d’una depressió (tristesa, abatiment, alentiment físic i mental o desmotivació), d’un episodi maníac (eufòria anormal, hiperactivitat exagerada, desorganització del pensament, etc.) o d’un episodi psicòtic (per exemple, al·lucinacions, idees delirants, és a dir, falses, sobre la realitat, desorganització del pensament o conducta caòtica) no poden ser gaire o, més aviat, gens creatives. Al contrari, aquestes alteracions els impedeixen fer vida normal.

La connexió descrita entre la creativitat i els trastorns mentals no es basa en el patiment del trastorn en si mateix, sinó en el fet que hi ha factors biològics i psicològics que són comuns a la creativitat i a certs tipus de temperament i personalitat de l’ampli repertori de formes de ser dels humans que serien l’expressió més lleu dels trastorns dels espectres afectiu i psicòtic. Dit d’una altra manera, si s’entenen els trastorns mentals merament com el reflex d’una malaltia cerebral és difícil concebre que puguin tenir cap mena d’avantatge, però si entenem que els trastorns mentals són el punt més extrem de disfunció d’un ampli ventall de variacions en trets de personalitat i de l’equilibri de factors de risc i factors de protecció (genètics, hormonals, neuroquímics, familiars, socials, culturals, etc.), aleshores sí és possible entendre que hi ha un contínuum de variació molt extens entre la salut i els diversos tipus de trastorns mentals, i que hi pot haver factors positius associats a certs trets que no són patològics en si mateixos. Un exemple útil n’és el tret temperamental d’alta ansietat. Hi ha gent que és nerviosa, ansiosa, i això no suposa que tingui un trastorn mental d’ansietat, si bé això la fa més procliu a experimentar símptomes d’ansietat i, en condicions adverses, un trastorn d’ansietat. L’ansietat té una funció necessària i adaptativa si es troba en un rang lleu o moderat: aguditza la detecció del perill i ens activa per combatre’l. Però si el tret d’ansietat és massa elevat i la persona ha viscut situacions d’amenaça, aquest tret es pot tornar rígid, perjudicial i perdre el seu valor adaptatiu.

Actualment, la recerca apunta a diversos factors comuns entre creativitat i trastorns mentals. Un element essencial de la creativitat és el pensament divergent: la capacitat d’associar idees aparentment molt desconnectades entre elles donant lloc a un resultat nou i inesperat. Habitualment, la nostra atenció filtra de manera molt rigorosa quanta informació pot passar de la memòria i el pensament no conscient a la nostra consciència, donat que podem atendre molt poques dades alhora. Per exemple, si pensem en una cosa i ens ve una altra idea al cap sovint perdem el fil de la primera! El fet de tenir uns filtres atencionals més laxos (anomenats tècnicament com a “desinhibició cognitiva”) permetria que un volum més elevat d’informació no conscient aparegui de manera inesperada a l’esfera conscient. Certes irregularitats en la dopamina, una substància que serveix per a la comunicació entre les neurones (les cèl·lules cerebrals), predisposarien que aquests filtres atencionals siguin més laxos. Si la persona té bona memòria de treball (la capacitat de manipular i controlar la informació a la “pissarra mental”) podrà fer servir positivament aquesta informació inesperada i desendreçada i fer-ne un producte creatiu. Si el grau de desinhibició cognitiva és massa elevat o la memòria de treball no és prou bona, aquesta irrupció de material inesperat pot resultar desconcertant, generar desorganització del pensament i disparar processos mentals patològics. D’altra banda, el tret temperamental d’alta necessitat de cerca de novetat n’és també un factor comú. Així, una elevada motivació per la novetat fa que les persones gaudeixin de la curiositat, siguin obertes mentalment a idees no convencionals i cerquin estímuls diferents i poc habituals, cosa que nodreix la seva “biblioteca” de dades que poden passar a la consciència i ser la matèria primera del pensament divergent. Alhora, un excés de cerca de novetat (segurament en combinació amb històries personals de manca de seguretat) pot potenciar comportaments temeraris, com l’abús de substàncies, i esdevenir un risc per al desencadenament de mecanismes subjacents als trastorns mentals.

Les personalitats relacionades amb els espectres dels trastorns afectius i les psicosis són les que han estat més associades amb un avantatge creatiu. Aquests trets de personalitat es troben àmpliament distribuïts a la població general en graus molt diferents, i si bé suposen un risc estadístic de desenvolupar un trastorn si es donen altres factors de risc, la majoria de persones no ho fa. Així, doncs, el vincle observat al llarg de la història entre la creativitat i els trastorns mentals derivaria d’aquests factors comuns biològics, cognitius i emocionals que caracteritzen tant la creativitat com certs perfils de personalitat relacionats amb els trastorns afectius i psicòtics. L’associació, doncs, no és directa amb els estats d’alteració mental. Per això és fàcil conèixer persones amb trastorns mentals greus que expressen una elevada creativitat abans que els símptomes esdevinguin greus i crònics o només quan pateixen episodis lleus.

L’anomenat temperament ciclotímic es caracteritza per variacions de certa intensitat en l’estat d’ànim, l’energia i la motivació, i s’associa a puntuacions elevades en tasques de creativitat. Les persones amb temperament ciclotímic descriuen períodes de percepció aguditzada, alta capacitat de combinar idees de manera innovadora, energia mental elevada i autoconfiança en les seves idees. Aquest estat pot facilitar la creativitat i, de fet, s’assembla molt al que molts creadors han descrit com la fase d’inspiració. D’altra banda, en períodes de menys activació i tendència a l’autocrítica, les persones amb temperament ciclotímic descriuen que és quan “aterren” totes les idees generades en moments d’alta intensitat i les poleixen, fent que siguin realment un “producte” creatiu, és a dir, comprensible per als altres en certa mesura i amb utilitat.

Un àmbit d’estudi molt interessant és entendre com diversos tipus de personalitat poden afavorir més especialment certes formes de creativitat. Per exemple, s’ha proposat que les personalitats relacionades amb l’espectre bipolar, caracteritzades per una sensibilitat emocional aguditzada, poden tenir més facilitat per la creativitat artística. En canvi, s’ha postulat que els trets de personalitat de psicoticisme, relacionats amb l’espectre de la psicosi i caracteritzats per una certa distància social, una conducta poc convencional i percepcions i pensaments inusuals, podrien contribuir a desenvolupar perspectives molt diferents a les habituals, al “sentit comú”, fent possible concebre idees aparentment estranyes que poden, en realitat, representar una nova manera d’entendre i fer les coses. Aquests elements serien clau per a la creativitat en àmbits com, per exemple, la ciència, la filosofia i la tècnica.

Una hipòtesi de treball molt interessant proposa que, en certa mesura, els trastorns mentals com la bipolaritat i les psicosis podrien ser el producte evolutiu d’un llarg procés d’assaig i error en la generació de la creativitat al nostre cervell. Així, el desenvolupament de diverses formes de creativitat hauria suposat la generació d’estils de percepció, cognició, pensament, emoció i conducta que, en certes formes extremes, seria el que observem en forma d’estats mentals alterats. Donat el gran valor de la creativitat per a l’espècie humana, aquests dissenys cerebrals s’haurien retingut en la nostra informació genètica, fet que explicaria en part per què la prevalença d’aquests trastorns mentals no es redueix, malgrat que les persones que en presenten les formes greus acostumen a tenir menys descendència.

El grup de recerca Interacció Persona-Ambient en Salut Mental de la UAB, liderat per la doctora Neus Vidal Barrantes investiga la connexió entre la creativitat, certs tipus de personalitat i de sensibilitat emocional i els factors genètics i ambientals que poden condicionar-la. Ens agradaria que la informació d’aquesta audioguia et servís per pensar si tu o persones del teu entorn proper que puguin tenir alguns trets de personalitat o un trastorn mental dels espectres afectius i psicòtic teniu una forma particularment creativa de pensar o de fer algunes coses. A més, creus que utilitzes al teu favor aquesta originalitat? Per exemple, aprofites certes idees inusuals per crear coses que els altres puguin veure com a originals o només les descartes perquè d’entrada et semblen “estranyes” i que seran criticades? Has pogut trobar aficions o un camí professional en què les teves “excentricitats” siguin en realitat un valor afegit? De vegades ens esforcem molt a canviar la nostra forma de ser si no encaixa en els models normatius i socialment ben valorats quan potser algunes característiques menys habituals, en els contextos adequats, poden ser ben valorades i avantatjoses.

El crit, el quadre mundialment conegut de Munch, es va originar en una experiència al·lucinatòria que va transformar un procés creatiu de 18 mesos en una obra mestra de l’expressionisme. El mateix autor va descriure en el seu diari l’experiència inicial:

“Anava caminant amb dos amics pel passeig. El sol es ponia. El cel es va tornar de sobte sagnant, i vaig sentir alguna cosa propera a la malenconia. Em vaig parar, exhaust em vaig recolzar a la barana. Sobre el fiord blau fosc i la ciutat penjaven núvols de sang ondulada, que degotaven. Els meus amics van continuar la marxa i jo vaig romandre parat al mateix lloc, espantat, amb una ferida oberta al pit. Un crit infinit va estripar tota la natura.”