10. Reduïm el consum

Per aconseguir aturar les emissions a temps d’evitar l’escalfament a 1,5 o 2¿°C i també el desequilibri dels ecosistemes i les desigualtats entre el nord i el sud, hem de repensar el model econòmic de creixement infinit. Perquè, ara per ara, el creixement econòmic continua lligat a l’ús de combustibles fòssils i és poc probable que aconseguim deslligar-los a temps.

Aquesta idea, que podem tornar el planeta a una zona de seguretat mentre continua l’expansió econòmica gràcies al canvi tecnològic, es coneix com a «creixement verd». Malgrat que és molt atractiva, els científics coincideixen que no hi ha cap evidència que porti a creure que és possible i que aconseguir l’objectiu de reduir les emissions en el termini necessari implica canviar de model econòmic. Evidentment, els avenços tecnològics que permeten reduir les emissions són necessaris, però no són suficients.

L’economia circular proposa canviar el procés d’extracció, fabricació i eliminació, que genera residus i emissions, per un sistema de circuit tancat en el qual els subproductes i els residus d’un procés són la font d’un altre procés. Aquest model de producció i consum busca aprofitar al màxim els recursos, mantenint-los en ús més temps, i alhora minimitzar els residus amb pràctiques com la reutilització, la reparació, la renovació o el reciclatge, tant del consumidor com del productor. D’aquesta manera es guanya en eficiència i es prenen decisions de producció més respectuoses amb el medi ambient. Els productes es dissenyen pensant a allargar la seva vida útil, que es puguin reparar i que es puguin reciclar. Això també redueix l’ús de matèries primeres i, per tant, l’impacte ambiental que causa la mineria, que s’incrementa a mesura que anem esgotant les mines de fàcil accés. Per tal que l’economia circular sigui una realitat, cal incentivar, doncs, l’ecodisseny, el reciclatge i la responsabilitat del productor, amb polítiques governamentals que incentivin l’emprenedoria justa i conscient, si és necessari a costa dels beneficis.

L’economia del dònut, per la seva banda, ens insta a desenvolupar activitats econòmiques dins dels límits de la seguretat i la justícia. Si imaginem un dònut o una rosquilla, l’anella interior representa el terra social, les necessitats bàsiques de les persones: l’accés a l’alimentació, l’educació, la sanitat, l’habitatge, l’aigua potable, l’energia, la feina... I l’anella exterior representa el sostre ecològic del nostre planeta, els límits planetaris de què hem parlat abans. D’aquesta manera, el que queda entre aquestes dues anelles, la massa de la rosquilla, és l’espai en el qual la societat pot prosperar. El dònut representa un sistema econòmic que pot desenvolupar-se dins de la societat i la natura, impulsat pel Sol. Per implantar-lo, cal aplicar pràctiques d’economia circular i regenerativa, distribuir els recursos equitativament i aconseguir una innovació sostenible i compartida.

L’economia del dònut té èxit especialment en l’àmbit de les ciutats. Moltes ciutats occidentals importants es plantegen aplicar-la, com Amsterdam, Barcelona, Berlín i Brussel·les, i d’altres com Sydney i Melbourne. També és popular a les empreses, com un marc per desenvolupar pràctiques circulars i sostenibles.

Hi ha propostes que van més enllà i que posen en dubte que la millor manera de mesurar el benestar de les persones sigui a partir del producte interior brut, de la riquesa econòmica dels països. Posen sobre la taula que el creixement infinit no és possible en un planeta finit, que no és compatible amb els nou límits planetaris sense provocar un gran patiment ambiental i social. Així, el no-creixement proposa deixar de mesurar el progrés d’un país únicament a partir del seu producte interior brut i incloure-hi també l’equitat, la sostenibilitat i la qualitat de vida. Tot i això, no exclou el creixement quan és factible, és a dir, si va acompanyat d’una millora del benestar, i no evita que caigui si és una conseqüència d’aplicar una política que resol problemes socials o ambientals. Treu pressió als governs perquè considera que no cal aconseguir un creixement econòmic continu, sempre que s’implementin millores en el benestar social i ambiental.

Una altra proposta seria el decreixement, que representa una posició més radical sobre el desenvolupament d’un país i del capitalisme global en general. Considera que el creixement no es pot desvincular dels danys materials i que el capitalisme és perjudicial per al planeta i la societat i una font d’injustícia global que explota les persones i el medi ambient en la seva expansió contínua. Proposa superar el capitalisme i canviar a un nou sistema social que millori la qualitat de vida, reduint dràsticament l’ús de recursos i d’energia i, per tant, el PIB.

Per aconseguir-ho fa èmfasi en el paper de l’autonomia, la suficiència, la convivència i l’autolimitació juntament amb la necessitat d’acció col·lectiva i autoreflexió. Promou un redisseny de les institucions i les infraestructures per fer-les menys dependents del creixement; per exemple, la reducció del temps de treball, la promoció d’iniciatives comunitàries de les economies locals, estils de vida més senzills i la prohibició de sectors nocius de l’economia, cosa que, en definitiva, afavoriria el reajustament de la relació de poder entre el nord global i el sud global, i resultats més equitatius i ecològicament sòlids.

El nostre planeta viu en un equilibri delicat i complex de factors químics, físics i biològics sorgits al llarg de milers de milions d’anys d’evolució i que permeten que les espècies humanes i no humanes existeixin i prosperin. Encara no som del tot capaços de desllorigar aquests mecanismes, que estan interconnectats, però sí que sabem que el creixement econòmic sense sentit i l’ús continu de combustibles fòssils (i, en general, el model econòmic extractivista) agreujaran la inestabilitat climàtica, que tindrà efectes en cascada en tots els aspectes de la vida de les persones, especialment les més vulnerables.

És en interès dels nostres fills i del nostre planeta que hem de reduir l’ús d’energia, canviar cap a noves fonts d’energia i contrarestar la crisi climàtica d’una manera justa. Els economistes estan virant gradualment cap a models amplis que tenen en compte l’entorn. La voluntat i l’acció política són primordials per traslladar aquest model de la teoria a la realitat. Com a ciutadans, cal fer pressió i triar polítics competents i sensibles amb el medi ambient en llocs clau de presa de decisions i fomentar la investigació i l’acció per a la transició cap a nous models socioeconòmics que integrin els sistemes humans en la natura. Citant la Yayo Herrero, professora i activista ecofeminista, "som natura i pensar la vida al marge de la biosfera simplement és una construcció cultural errònia i il·lusa".