07. Límits planetaris

Tot i els avenços científics i tecnològics, entendre plenament la complexitat del sistema Terra i com respon a la influència humana continua sent un repte. La Terra és un sistema extremadament resilient, sobretot en períodes de temps llargs, però la gran capacitat dels humans de canviar l’entorn, i la gran velocitat d’aquest canvi, té conseqüències que sovint poden passar desapercebudes, almenys al principi, com el canvi climàtic provocat per l’ús de combustibles fòssils. La comunitat científica coincideix que és molt possible que la Terra estigui en un punt d’inflexió perillós, és a dir, davant de canvis sobtats, ràpids i irreversibles que facin que algunes zones del planeta deixin de ser habitables. Estem en un punt en què una pertorbació petita pot provocar un canvi desproporcionadament gran, perquè es retroalimenta i pot tenir impactes amb efectes pels quals no hi hagi marxa enrere.

Hi ha molta incertesa, i per això és imprescindible que apliquem el principi de precaució que es va acordar a la primera cimera de la Terra a Rio de Janeiro el 1992 i que diu: «Quan hi hagi amenaça de danys greus o irreversibles, la manca de certesa científica absoluta no es pot utilitzar per ajornar mesures que previnguin la degradació ambiental». Tanmateix, aquest principi, que bàsicament ens alerta de no tocar res que no sapiguem com funciona, s’ha ignorat descaradament i de manera sistemàtica. En el cas dels combustibles fòssils, tot i que coneixem molts dels efectes que tenen sobre el canvi climàtic, en els últims anys han augmentat les xifres de les subvencions a les companyies de gas i petroli. Tanmateix, el que hauríem d’aconseguir és que totes les intervencions, polítiques i models econòmics que vulguin fomentar el desenvolupament sostenible es guiïn pel principi de precaució.

El coneixement que sí que tenim ha fet que canviem la manera com entenem la relació entre els humans i la natura, reconeixent que el planeta té uns límits, al contrari del que promou la ideologia occidental i extractivista, el creixement infinit.

Aquest concepte, el dels límits planetaris, permet avaluar l’impacte de la humanitat a la Terra. El van introduir un grup de vint-i-vuit científics de tot el món, que van establir que l’estabilitat del planeta i la seva capacitat de recuperació es regula amb nou processos. I per a cada procés van definir un espai operatiu segur, un rang dins del qual la humanitat pot operar amb una seguretat relativa. Creuar aquests límits pot desencadenar diversos punts d’inflexió, cosa que pot donar lloc a canvis imprevisibles i sobtats. Aquests límits no són «línies dures», perquè, com hem comentat, és un tema envoltat de molta incertesa, però estableix uns llindars que proporcionen una guia per al desenvolupament sostenible.

La humanitat ja ha superat sis dels nou límits planetaris: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l’alteració dels cicles del nitrogen i del fòsfor, el canvi en els usos del sòl, l’ús d’aigua dolça i la contaminació química. Els altres tres —l’acidificació dels oceans, la càrrega d’aerosols a l’atmosfera i l’esgotament de l’ozó estratosfèric— encara estan dins del llindar de seguretat. Mentre que l’acidificació dels oceans continua augmentant, els altres dos, la càrrega d’aerosols atmosfèrics (sulfats i nitrats) i l’esgotament de l’ozó estratosfèric, mostren una certa recuperació per les normatives ambientals internacionals, cosa que demostra l’eficàcia de l’acció col·lectiva per abordar els reptes ambientals.

Per reduir els riscos que suposa traspassar els límits planetaris, hem d’aconseguir parar-los i revertir-los; hem de pensar com desenvolupar-nos com a humanitat sense fer créixer el nostre consum i impacte sobre el medi. Pel que fa al canvi climàtic, fa anys que vam sobrepassar el límit de seguretat d’augment de temperatura fixat en 1 grau respecte de la temperatura que el planeta tenia abans de l’era industrial. Actualment, aquest augment és d’1,2 graus i sembla poc probable que aconseguim frenar-lo al límit de risc d’1,5 °C. Però, com ja hem dit abans, frenar-la a 1,7 o 1,8 °C serà millor que arribar als 2 graus, un augment de la temperatura que es considera que provocaria riscos climàtics greus i freqüents.

Sabem que el motor principal de la pujada de la temperatura del planeta és l’augment de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. I sabem que aquest augment es deu fonamentalment a la crema de combustibles fòssils, que, per altra banda, encara són el motor energètic de l’activitat econòmica mundial. Per minimitzar l’impacte de les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels combustibles fòssils al nostre planeta hem d’afrontar-ho des de diferents fronts: reduint el consum d’energia, utilitzant energies que tinguin menys impacte i capturant els gasos que encara no podem evitar emetre.