08. Justicia climática

Durant les últimes dècades s’han creuat molts límits del planeta, molts d’ells relacionats amb l’ús que hem fet dels recursos. Extraiem materials i combustibles de l’escorça terrestre que no es poden regenerar a la mateixa velocitat i són no renovables. L’ús d’aquests recursos és necessari per produir la quantitat i varietat de serveis i productes que consumim i, com ja hem dit, els combustibles fòssils han sigut cabdals en les profundes transformacions des de la Revolució Industrial i proporcionen la major part d’energia que consumim. Aquest consum, però, no ha estat equitatiu —segons les dades de l’organització contra la pobresa Oxfam, el 10 % de la població mundial més rica ha generat la meitat de totes les emissions de gasos d’efecte hivernacle—, i tampoc han estat equitatives les conseqüències negatives que ha provocat aquest consum. L’Organització de les Nacions Unides constata que “els impactes del canvi climàtic no repercutiran de la mateixa manera, ni de manera justa, entre rics i pobres, dones i homes, i les generacions grans i joves”.

Per poder comparar consums entre països, calculem la petjada energètica, que és un càlcul de l’energia que consumeix un país. A més, també hem d’incloure l’energia que s’utilitza per produir els béns que s’han importat. Per exemple, si França importa televisors fabricats a la Xina, l’energia que s’ha consumit per fabricar aquests televisors es comptabilitza a França, ja que és on se’n farà ús. Doncs bé, un ciutadà mitjà dels Estats Units utilitza 10 cops més energia que un del Marroc, i un ciutadà d’Espanya utilitza de mitjana un terç de l’energia d’un ciutadà dels Estats Units i quasi 10 cops la d’un ciutadà del Pakistan. El consum d’un cotxe a Espanya ja és quasi la meitat del consum d’un habitant del Pakistan! Molts països africans encara tenen consums més baixos. Malgrat això, seran els països que menys energia han consumit i que, per tant, menys han contribuït al canvi climàtic els que patiran més les conseqüències. Països com Somàlia estan patint sequeres, inundacions i condicions climàtiques extremes tot i haver estat dels països amb menys emissions de gasos d’efecte hivernacle. A això s’hi suma que aquests països pateixen encara els efectes de la colonització i l’espoli dels països rics. A finals del segle xix, moltes nacions europees van colonitzar i utilitzar recursos naturals per alimentar la seva població, que augmentava gràcies a la Revolució Industrial. Aquesta explotació, tant de la natura com de les persones, va continuar fins a la segona meitat del segle xx, de manera que els habitants dels països colonitzats que pateixen els efectes del canvi climàtic hi han de fer front amb menys recursos per mantenir-se a si mateixos i a les seves famílies. Molts dels països menys responsables de l’actual crisi climàtica són els que senten els seus efectes amb més intensitat. Segons Greenpeace, només a l’Àfrica subsahariana podrien morir més de 180 milions de persones abans del final de segle a causa del canvi climàtic.

Tampoc tots els habitants d’un mateix país consumeixen la mateixa quantitat d’energia ni pateixen les conseqüències del canvi climàtic de la mateixa manera. També aquí hi ha injustícia. Pobresa i canvi climàtic formen un cercle viciós. Es calcula que el 2030 entre 68 i 135 milions de persones estaran per sota del llindar de la pobresa a causa del canvi climàtic. Als països més pobres, on l’economia depèn sobretot de l’agricultura, la ramaderia i la pesca, les persones amb menys ingressos difícilment tenen assegurances contra les pèrdues de la collita o contra les plagues, ni accés a una sanitat pública de qualitat, i per tant son més vulnerables. El gènere continua sent un factor de desigualtat, també davant dels efectes del canvi climàtic. Les dones han de recórrer distàncies més llargues per accedir a l’aigua i als combustibles, i sovint són les últimes a menjar. Durant i després d’episodis climatològics extrems tenen més risc de patir violència i explotació. Aquestes desigualtats es repeteixen en altres col·lectius: malalts crònics, persones grans, persones racialitzades, persones amb discapacitats... I es repeteix el mateix fenomen: aquells que menys han contribuït a l’escalfament global per manca d’accés als recursos energètics són els que en pateixen les conseqüències de manera més crua.

Quan els recursos es tornen limitats, els prejudicis de les societats es pronuncien i afecten també col·lectius marginalitzats com la comunitat LGBTQ+ , grups i tribus ètniques, minories religioses i castes. Qualsevol forma d’injustícia social pot esdevenir injustícia climàtica.

Cal que distribuïm de manera justa els beneficis i les càrregues associades al canvi climàtic, i també les solucions. Cal acceptar responsabilitats i avaluar la capacitat per reduir les emissions. Els que tenen més responsabilitat i més capacitat per reduir emissions ho han de fer abans. Els que més se n’han beneficiat, i que encara es beneficien de les emissions, amb desenvolupament econòmic i augment de la riquesa, tenen l’obligació de compartir beneficis amb els que avui pateixen els efectes de les emissions, principalment persones vulnerables en països en desenvolupament. Les persones amb ingressos baixos han de tenir accés a les oportunitats per adaptar-se al canvi climàtic i els països menys rics s’han de poder desenvolupar amb baixes emissions de carboni per evitar danys ambientals futurs. Nosaltres vivim en un país que hauria de ser, doncs, dels pioners en aquesta reducció.

On deixa aquests plantejaments les generacions futures? La necessitat imperiosa de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle perquè l’augment de la temperatura global no sobrepassi els 1,5 °C fa que els nens i nenes que neixen avui hauran d’emetre 8 vegades menys que els seus avis. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle han pujat constantment des del 1940 fins ara i, per tant, la majoria de la població responsable del canvi climàtic no en veurà les pitjors conseqüències, tot i que fa anys que bona part d’aquesta població està informada de com es pot acabar si continuem així. El canvi climàtic tindrà, per tant, un efecte desproporcionat en les generacions joves, que s’hauran de preocupar tota la vida per la pèrdua i la degradació dels sòls, per l’escassetat de recursos i per malalties relacionades amb les temperatures extremes i l’impacte de possibles desastres naturals. És imperatiu i de justícia que fem tots els esforços per minimitzar els danys i que tinguin la possibilitat d’un clima segur.

Per tal d’impulsar la transició energètica, que no podem endarrerir més, hem d’entendre la relació entre el consum d’energia i el desenvolupament. Sabem que van lligades; com més fàcil és l’accés a l’energia d’un país, més gran és el seu desenvolupament. Però això no és infinit. Arribats a un cert ús d’energia per persona, utilitzar-ne més no fa augmentar el desenvolupament i no representa necessàriament més progrés social. Hi ha molts països que dupliquen el seu ús d’energia sense que hi hagi una millora del desenvolupament. Per tant, hi ha un punt a partir del qual el desenvolupament no està lligat al consum d’energia. Quina és doncs la quantitat d’energia que permet optimitzar-lo? I quina és la que cal per cobrir les necessitats bàsiques? Hi ha estudis que han quantificat aquest valor en una sisena part del consum actual a Espanya. Baixant el consum d’energia, reduiríem molt la pressió sobre la biosfera, tant per l’extracció de recursos com per l’impacte i la pèrdua de biodiversitat. Per baixar a aquests nivells no només cal augmentar l’eficiència sinó també definir quines són les necessitats bàsiques que volem cobrir. En aquest sentit, és essencial com a primer pas ser conscients de les grans diferències entre països i ciutadans, i del fet que els nivells d’ús a Catalunya no són sostenibles.

Per tal de mantenir les condicions del planeta en una zona de seguretat per a la vida humana, hem de fer una transició energètica que redueixi enormement la quantitat de combustibles fòssils que utilitzem per aconseguir no emetre gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. I aquesta transició energètica s’ha de fer de manera justa: protegint la població més vulnerable dels efectes que té traspassar la línia vermella de seguretat i garantint l’accés universal als recursos per al seu desenvolupament sense traspassar els límits planetaris. Ha de preveure la justícia entre generacions, entre països, comunitats i individus, i entre les espècies que habitem el planeta.