03. Gasos d'efecte hivernacle

Quan l'energia del Sol arriba a la superfície de la Terra, aquesta s'escalfa i una part s’emet com a radiacó infraroja. Bona part d’aquesta radiació emesa per la Terra l’absorbeix l’atmosfera (al voltant d'un 90 %) i la resta es reflecteix a l'espai. Com que això és similar al que passa en un hivernacle, aquest fenomen s’anomena efecte hivernacle. De fet, l’efecte hivernacle és molt important per la vida al nostre planeta tal com el coneixem, ja que sense aquest fenomen, la reemissió sortiria a l’espai i es congelaria, a -18,1 °C de mitjana. En canvi, gràcies a aquest efecte, la Terra té una temperatura mitjana de 15 °C.

Aquesta absorció de la radiació la fan els anomenats gasos d’efecte hivernacle presents a l’atmosfera. El principal és el vapor d’aigua, que absorbeix tres quartes parts de la radiació. La resta ho fan altres gasos com el diòxid de carboni, el metà, l’ozó, els òxids de nitrogen i altres gasos de manera molt més minoritària. Sense comptar el vapor d’aigua, el que fa més efecte hivernacle és el diòxid de carboni. Tot i que una molècula d’aquest gas té menys capacitat per absorbir radiació que el d’una molècula de metà, per exemple, en ser, de llarg, el més abundant a l’atmosfera és sens dubte el gas més rellevant en l’escalfament de la Terra.

Al llarg de la història del planeta, la concentració d’aquests gasos d’efecte hivernacle, especialment el CO_2,ha variat molt. Ara bé, els nivells actuals de diòxid de carboni atmosfèric s’estima que no s’havien donat des de fa més de 800.000 anys, que és fins on tenim dades amb les tècniques actuals. I aquest increment ha estat molt, molt ràpid. L’any 1980 l’atmosfera contenia 339 ppm de CO₂; vint anys després, el 2000, ja havíem arribat a 365, un 7 % més, però és que el 2024 estem ja a 420 ppm, és a dir, hi ha hagut un increment del 23% respecte del 1980. I pràcticament tot l’increment es deu a activitats humanes, majoritàriament a la crema de combustibles. A escala mundial la major part d’aquestes emissions són per ús dels combustibles fòssils com a font d’energia, principalment en la indústria, seguit del combustible destinat al transport de persones i mercaderies i l’ús en habitatges i comerç. En el cas de Catalunya la principal font d’emissió de gasos d’efecte hivernacle és el transport (un 32 % en l’any 2022).

Evidentment, aquest increment de CO₂ fa que l’efecte hivernacle sigui més gran i, per tant, provoqui un escalfament global de la temperatura atmosfèrica del planeta. Aquest escalfament no és igual en totes les zones del planeta; de fet és molt desigual. Les zones polars de tots dos hemisferis s’han escalfat pràcticament el doble que les zones equatorials. Tot aquest escalfament canvia el clima i és el que anomenem canvi climàtic. I com el canvia? Doncs primer de tot, fent que, globalment, faci molta més calor. Aquest augment de calor, juntament amb el fet que la diferència de temperatura entre el pol i l’equador sigui més petita, està provocant que augmenti el nombre i la intensitat de diversos fenòmens climàtics. Així, les sequeres són més llargues i freqüents, per exemple a la zona mediterrània europea i a molts llocs de l’Àfrica. Es podria pensar que a Catalunya sempre hi ha hagut sequeres, i és veritat, però ara són més freqüents i llargues. També sabem que hi ha tempestes i inundacions arreu del món molt més intenses i en zones on no n’hi havia. Per exemple, els ciclons o huracans a l’hemisferi nord cada cop arriben a zones de més latitud, o el fenomen anomenat DANA o les gotes fredes típiques de finals d’estiu al llevant peninsular. Es donen més sovint i amb més intensitat, ja que el mar està més calent. De vegades s’ha dit que la sensació que hi ha més fenòmens atmosfèrics extraordinaris és perquè ara estem més informats i abans passaven i no ho sabíem, o que les destrosses són més importants perquè hi ha més població i més zones urbanitzades, que és on es veuen més els efectes. Però això no és així, ja que quan, a escala mundial, mirem el nombre de desastres naturals no relacionats amb el clima, com terratrèmols o erupcions volcàniques, per exemple, veiem que no se n’ha registrat cap augment significatiu en els darrers anys. En canvi, sí que hi ha tendència ascendent d’onades de calor extrema, sequeres, inundacions, riuades, huracans o tempestes. Resumint: és inequívoc que el planeta cada cop està més calent i que els fenòmens atmosfèrics extrems augmenten any rere any, i que això es deu a l’augment de la concentració de gasos d’efecte hivernacle en les darreres dècades, que venen principalment de les activitats humanes, principalment de l’ús de combustibles fòssils.

Un altre efecte molt relacionat amb l’escalfament global és la desaparició de moltes glaceres de les muntanyes d’arreu del món i la reducció del volum de les masses de gel a les dues zones polars del planeta. Això té moltes conseqüències; una molt coneguda és que aquesta aigua descongelada arriba al mar i això agreuja l’augment del seu nivell, provocat per l’escalfament global de totes les masses oceàniques de la Terra, ja que un líquid que augmenta la seva temperatura, també augmenta el seu volum.

L’augment del nivell del mar, com expliquen altres audioguies del Vagó amb més detall, implica un impacte negatiu en els ecosistemes costaners i també en les poblacions humanes que hi ha arran de mar, que, per exemple, a Espanya, representen un 39 % de la població i que a escala mundial es xifra entre el 50 i el 60 %.

El desgel dels pols provoca un altre fenomen: la disminució de l’albedo, que és la capacitat de reflectir la radiació solar que arriba a la Terra, perquè la superfície s’escalfi menys. I això és senzillament perquè el color blanc de la neu reflecteix més la radicació, i si desapareix la neu la mateixa superfície, que serà més fosca, absorbirà més calor. És la mateixa diferència que vestir de blanc o de negre a l’estiu. Aquest fenomen és un exemple dels coneguts com a processos de retroalimentació del canvi climàtic, en el sentit que el mateix escalfament provoca més escalfament encara que poguéssim frenar l’efecte hivernacle. Així, per exemple, a les muntanyes, com menys neu, més escalfament, que a la vegada provocarà que hi hagi menys neu i, per tant, menys reflexió de la llum i, per tant, més escalfament. És un peix que es mossega la cua. 

La pregunta que ens hem fet és fins on podem sostenir aquest escalfament sense comprometre la vida humana a la Terra? Els experts i les expertes mundials del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) han estimat que passar dels 2 graus d’increment global de temperatura respecte del període entre el 1850 i el 1900 provocaria riscos climàtics greus i freqüents, i que, per tant, no s’hauria de superar en cap cas. De fet, creuen que 1,5 °C ja pot ser molt perjudicial per a certes zones del planeta. En consonància, els acords de la cimera del clima de París en vigor des del 2016 fixen en 1,5 °C aquest augment màxim per a l’any 2100. La mala notícia és que la temperatura no para d’augmentar. La mitjana dels darrers 10 anys (2014-2023) ha estat d’1,20 °C, amb un valor rècord el 2023 d’1,45 °C, i el 2024 encara podria ser més. Per tant, sembla molt difícil aturar l’increment de temperatura a 1,5 °C.

Acabem, però, amb les bones notícies. La primera és que coneixem l’origen d’aquest increment de temperatura i que en bona part el podríem aturar, encara que no podrem revertir-lo fins d’aquí a molts segles. Una bona manera de fer-ho és reduir dràsticament, i de manera immediata, el consum de combustibles fòssils; per una banda, intentant reduir al màxim l’ús global d’energia i, per l’altra, substituint la que prové dels combustibles fòssils per altres fonts que no contribueixin a fer més greu el canvi climàtic. L’altra bona notícia és que tot esforç que fem per reduir l’increment de la temperatura serà positiu, ja que cada dècima compta. Parar l’increment de temperatura a 1,6 °C és millor que a 1,7 °C i, per tant, val la pena intentar-ho, pel bé de la humanitat actual, de la humanitat del futur i de tots els altres organismes vius de la Terra.