09. Energies alternatives

Sens dubte és imprescindible reduir l’energia que fem servir el conjunt de la humanitat per reduir l’ús de combustibles fòssils i els seus efectes, però, per mantenir uns mínims de benestar i estendre aquest benestar a tothom qui no en té ens cal energia. La substitució dels combustibles fòssils per altres fonts d’energia que no produeixen gasos d’efecte hivernacle poden ser part de la solució; és el que anomenem transició energètica, és a dir, substituir les fonts d’energia d’origen fòssil per altres fonts que no emetin gasos d’efecte hivernacle. Aquestes altres fonts se les anomena seguides de diferents adjectius positius, com energies verdes, alternatives, sostenibles, no contaminants... que sovint no són exactes. Ens referirem a les principals, però comencem recordant que moltes d’elles, si bé no emeten gasos d’efecte hivernacle en el procés de producció, sí que en poden emetre en la seva construcció i instal·lació, que també generen residus i necessiten materials que, com tot a la Terra, són limitats. Per tant, en qualsevol situació, el millor és pensar com reduir el consum d’energia i fer-ne un ús més eficient, sigui quina sigui la font d’energia que fem servir.

Hi ha diverses fonts que ens permeten produir energia sense emetre gasos d’efecte hivernacle i que a escala humana són inesgotables. Probablement, les dues més conegudes i que més s’estan desenvolupant són l’energia eòlica, que s’obté de la força del vent, i l’energia solar, que és l’energia que s’obté del Sol, i que pot ser elèctrica a través de l’energia solar fotovoltaica (s’obté de la llum del Sol) i la tèrmica (aprofita la calor del Sol). També és molt coneguda l’energia hidràulica o hidroelèctrica, que és l’energia que s’obté de la força de l’aigua per generar electricitat. Igualment, s’està desenvolupant l’ús de la biomassa i el biogàs, que consisteix a extreure energia de la biodegradació o combustió de la matèria orgànica. Aquesta energia només es pot considerar renovable si la matèria orgànica utilitzada es pot tornar a fixar allà d’on s’ha extret, per exemple, si ens assegurem que els arbres tornin a créixer allà on els hem talat per obtenir llenya. L’energia geotèrmica aprofita les altes temperatures de l’interior de la Terra per generar energia a partir de la calor; a Catalunya s’està començant a fer servir, sobretot per a calefaccions i aigua calenta sanitària. Així mateix, existeix l’energia mareomotriu, que s’obté de la força de les marees, i l’energia undimotriu, que s’obté de la força de les ones, totes dues poc desenvolupades fins ara. A la Universitat Autònoma comptem amb quatre tipologies d’energies renovables:  solar fotovoltaica a les cobertes de diversos edificis, hem instal·lat biomassa al Servei d’Activitat Física; també al SAF i a la Vila Universitària tenim en funcionament l’energia solar tèrmica per escalfar l’aigua calenta sanitària; i l’edifici de l’ICTA-ICP aprofita l’energia geotèrmica des de l’any 2014.

Un cas diferent és l’energia nuclear, que no produeix gasos d’efecte hivernacle i s’utilitza per produir electricitat en molts llocs, incloent-hi Catalunya. Tanmateix, el gran problema que representa gestionar els residus nuclears, d’alta toxicitat i pervivència, i la possibilitat real d’accidents nuclears fa que no es consideri una energia neta ni alternativa. Per aquest motiu, en molts països, sobretot d’Europa, hi ha plans per deixar de fer servir energia nuclear. Tot i això, cada cop hi ha més opinions que qüestionen aquesta decisió de tancar les nuclears fins que no s’hagi consolidat la transició energètica que permeti abandonar els combustibles fòssils.

Veient totes les alternatives a l’ús dels combustibles fòssils, la pregunta que potser ens ve al cap és: si tenim totes aquestes energies, per què no fem ja el canvi? La resposta és complexa i múltiple. Per una banda, és evident que les grans corporacions empresarials del món que basen el seu negoci en els combustibles fòssils no estan disposades a perdre negoci i són reticents al canvi. Tot i això, algunes grans empreses del sector energètic ja estan entrant en el negoci de les energies alternatives apostant per mantenir grans instal·lacions, siguin fotovoltaiques, eòliques o hidràuliques que els permetin seguir controlant el negoci de la producció i la distribució d’energia. Per altra banda, els governs dels països que tenen grans reserves de combustibles fòssils estan poc interessats a perdre el potencial econòmic i geoestratègic. A la vegada, altres països i empreses que controlen els jaciments de diversos materials necessaris per a aquestes noves tecnologies estan especialment interessats a potenciar les alternatives.

En aquest sentit, cal dir que l’energia solar i l'eòlica permeten produir energia a molts llocs del planeta de manera descentralitzada. És a dir, no sempre cal tenir grans instal·lacions per produir-la, de manera que cooperatives de consumidors, municipis, comunitats de veïns o fins i tot particulars poden produir, per exemple, energia solar per a ús propi i abocar els excedents a la xarxa. Una legislació favorable a aquestes iniciatives és evident que ajuda a la seva generalització en el territori. Això hauria de permetre una certa descentralització de la producció i, per tant, reduir la distància entre els llocs de producció i de consum. No obstant això, també caldran grans instal·lacions de producció per atendre grans demandes d’energia, com per exemple en el cas del transport ferroviari o de les grans concentracions de població. De fet, aquestes grans instal·lacions estan provocant rebuig en habitants dels territoris on es volen posar, sobretot per la transformació del territori que impliquen i per l’efecte paisatgístic. És una posició respectable i comprensible; ara bé, cal recordar que els combustibles fòssils tenen un gran impacte paisatgístic i de contaminació; el que passa és que sovint són lluny d’on s’utilitzen i no ho veiem. Està clar que podem reduir el consum d’energia, però haurem d'acceptar tenir grans instal·lacions de producció d’energia al nostre territori; és feina de tothom decidir democràticament on i com, però a algun lloc s’hauran de posar.

La major part de la producció d’energia amb aquestes fonts alternatives es destina a la generació d’electricitat. Això implica dos grans reptes; per una banda, electrificar grans sectors de l’economia que ara funcionen sobretot amb combustibles fòssils, com el transport de persones i de mercaderies o moltes indústries, i, per l’altra, trobar mètodes per acumular l’energia elèctrica. La tecnologia en principi ens serveix per a totes dues coses, i continua millorant, però perquè sigui una realitat és necessari incrementar l’extracció de certs materials, alguns dels quals poc utilitzats fins ara i que no són gaire abundants. Així, es preveu que alguns dels materials imprescindibles per culminar aquesta transició, com el coure, el níquel, el liti o les terres rares, accelerin el seu esgotament. A més, independentment del volum de reserves d’aquests materials, és previsible que la demanda creixi exponencialment i tinguem un problema de disponibilitat de difícil solució. En teoria el reciclatge d’aquests elements pot relaxar la pressió sobre els recursos miners i sobre la disponibilitat, però cal millorar molt el procés, ja que ara per ara estem lluny de recuperar prou quantitat de material que ens ho garanteixi. Per tant, preocupa poder tenir prou material a temps per fer aquesta transició. De nou, reduir el consum global d’energia és una necessitat inexcusable.

Òbviament, finançar tota aquesta transformació és un repte que, en part, endarrereix la transició energètica. Però la despesa dels estats i els particulars per adaptar-se als efectes del canvi climàtic i pagar la recuperació de les zones castigades per fenòmens meteorològics extrems cada vegada és més gran i, per tant, invertir diners per mitigar l’efecte hivernacle cada cop sembla més un «bon negoci» que no pas pagar els seus efectes.

Resumint: tenim la capacitat tecnològica per substituir molts dels usos de les energies basades en els combustibles fòssils per altres energies que no contribueixen al canvi climàtic. Per aconseguir-ho hi ha obstacles relacionats amb les pressions dels oligopolis petroliers —privats o estatals—, amb la possible falta de materials, problemes de finançament, i fins i tot un cert rebuig social. Al mateix temps, la tecnologia cada vegada ho fa més fàcil i també en redueix el cost, i es pot optar per descentralitzar part de la producció. A més, grans empreses i governs estan interessats en aquesta transició, i cada cop és més clar que finançar la mitigació pot ser més barat que finançar l’adaptació al canvi climàtic i la recuperació dels desastres climàtics. Per aturar el canvi climàtic hem de fer aquesta transició que ja ha començat, i com més ràpid i extensa sigui, molt millor. Pensem que tot el que estalviem en energia ajudarà. A la Universitat Autònoma de Barcelona ens hem fixat l’horitzó del 2030 per assolir un campus neutre en carboni i abandonar l’ús dels combustibles fóssils.

Per cert, gràcies per viatjar en transport públic; això sempre ajudarà a aquesta transició.