Mercè Mitjavila: “Els estudiants es mereixen que els dediquem la nostra millor energia i motivació”

25/07/2017

Quan vas decidir dedicar-te a la docència?

En la meva decisió professional i/o vocació inicial, no contemplava la docència. M'interessaven especialment les persones i, sobretot, entendre els fenòmens mentals patològics, que en aquell moment jo coneixia com "bogeria". Arran d'una pel·lícula que vaig veure per TV, "El hilo rojo", basada en Freud i el tractament d'una pacient, vaig descobrir que existia una manera de poder entendre i "guarir" persones amb problemes mentals i que això podia ser una professió.

Això es produí als 16 o 17 anys, abans d'iniciar la carrera. No havia sentit mai anomenar aquest tal Sigmund Freud i vaig anar a la biblioteca del barri a buscar algun llibre d'aquest personatge. El que més em va cridar l'atenció va ser el titulat "La interpretacion de los sueños". La lectura d'aquest llibre em va impactar intensament i vaig continuar llegint altres obres del mateix autor.

Vaig començar a treballar immediatament, en acabar la Llicenciatura, en el Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil de l'hospital de la Creu Roja de Barcelona, on vaig treballar al llarg de 10 anys. En aquesta etapa vaig iniciar la meva formació com a psicoanalista.

T'havies imaginat en aquell moment que estaries el temps que has estat a la Universitat?

El gener del 1974 em van proposar col·laborar com a professora del Departament de Psicologia. En aquella època, Psicologia era un Departament dins de la Facultat de Filosofia i Lletres. Durant aquests anys he impartit docència dins de l'àmbit clínic i, específicament, en intervenció en psicoteràpia psicoanalítica.

No m'imaginava en aquell moment arribar a complir tants anys com a professora a la nostra Facultat. La meva dedicació a la universitat, durant anys, era parcial i podia compatibilitzar la docència acadèmica amb la pràctica com a psicoterapeuta a l'Hospital de la Creu Roja i, posteriorment, en altres centres. La meva vocació bàsica seguia sent la de psicoterapeuta.

Posteriorment i, en certa mesura, més per exigències acadèmiques que per vocació, vaig iniciar la tesi doctoral i, per poder presentar-me a les oposicions de la plaça que jo ocupava com a PNN (és a dir Professor No Numerari). La iniciació a la recerca i l'empenta i suport per a presentar-me a l'oposició li dec a la Dra. Edelmira Domènech. Ella em va convèncer i em va donar confiança per implicar-me en la carrera acadèmica. Sempre més li he agraït.

Ha canviat molt la carrera de Psicologia durant aquests anys?

Evidentment, com és lògic, en tants anys la carrera ha canviat bastant o molt. He viscut alguns canvis de pla d'estudis i el punt d'inflexió, sense dubte, ha estat el pas al conegut com a Pla Bolonya, vigent en l'actualitat. Pros i contres: només assenyalar que el que enyoro de l'anterior sistema és la durada de les assignatures, d'octubre a juny, que et permetia poder impartir amb més profunditat i menys pressió els continguts i, sobretot, generar un contacte i interacció molt més proper amb els estudiants. Això, segons la meva opinió, era el millor per ambdues parts, tant pels estudiants com pel professorat.

Altres canvis són que la docència s'ha sistematitzat, s'ha regulat, s'ha implementat el model d'aprenentatge basat en les competències, sense oblidar la introducció dels nous sistemes informàtics que ens han obligat a fer un reciclatge a fons, sobretot als més vells... Això té aspectes beneficiosos per a l'aprenentatge i per a la docència. El professorat de més edat hem hagut de fer un esforç d'aprenentatge i això no és negatiu. L'aspecte que, al meu entendre, és més feixuc i que a vegades genera disgust és la quantitat d'accions i gestions, segurament necessàries, però més burocràtiques que pròpiament docents o científiques, que ens veiem obligats a complimentar.

Quins valors has intentat inculcar als alumnes en la teva etapa com a docent?

Quan vaig descobrir la docència, la vaig estimar i sempre que he iniciat una classe he tingut present que ho havia de fer al 100% de les meves capacitats, com si fos la primera i la darrera classe de la meva vida. Els estudiants es mereixen que els dediquem la nostra millor energia i motivació. No considero que les meves classes hagin estat lliçons d'excel·lència, en absolut! El que sí que puc dir és que totes les he fet donant el màxim del qual he estat capaç a cada moment i he gaudit de poder-ho fer amb motivació al llarg d'aquests anys. La nostra feina és una responsabilitat social.

¿Inculcar valors? No sé, no m'agrada això d'"inculcar", però inevitablement, com que cap comunicació és neutre, transmetem, de manera voluntària o inconscient, valors, ideologia, etc., juntament amb els continguts propis que pretenem comunicar. M'agradaria pensar que el que he transmès és respecte per les diferents aproximacions per entendre i explicar els éssers humans. Això implica evitar posicions fonamentalistes. Un altre aspecte que no considero un valor, però sí que defineix la meva docència, és la vinculació amb la pràctica aplicada. El que recorden els meus exalumnes, i així m'ho fan saber, són els "casos clínics" que explicava i que em servien per il·lustrar els aspectes teòrics i tècnics.

Com ha estat la teva experiència com a Vicedegana?

He estat Vicedegana en tres equips de deganat: en l'equip del degà Josep M. Blanch, de la degana Teresa Gutiérrez i de l'actual degana Margarida Martí. He d'agrair que m'haguessin atorgat aquesta confiança i el privilegi de poder aprendre i conèixer el funcionament de la Facultat des d'una perspectiva diferent i el més gratificant i enriquidor d'aquesta experiència ha estat poder conèixer més directament a molts companys i companyes, professors i personal de l'administració i serveis que, si no fos per aquest càrrec, no hagués tingut ocasió de conèixer-los més personalment.

Amb què et quedaries de la teva trajectòria docent a l'Autònoma?

Tot el que he après, de tothom, i la relació amb les persones: estudiants, professors, PAS... De totes les experiències que he viscut, la majoria són bones, i altres són aparentment negatives perquè van comportar patiment, però les agraeixo perquè són les experiències negatives les que et posen a prova i et mesuren. No seria la mateixa professional, ni la mateixa persona, si no hagués estat a la UAB. Vull esmentar el que la Facultat es queda de la meva estada i que per mi ha estat una de les millors experiències i que ha marcat el meu perfil acadèmic: la meva aportació als Pràcticums i Pràctiques Externes. Tinc un bon record dels meus viatges arreu de Catalunya per anar coneixent i connectant amb centres de Pràctiques. El contacte amb els professionals dels centres externs ha estat una molt bona experiència per mi. També va ser la Dra. Edelmira Domènech qui em va encarregar aquesta tasca a finals dels 70.

Què és el que més trobaràs a faltar de treballar a la Facultat?

La vitalitat i energia que reps i que exigeix de tu mateix. Un context de treball tan privilegiat com és la universitat.